«A Catalunya, la realitat està separada del relat»

Entrevista a Isabel Sierra

Isabel Sierra

Psicòloga. Ha treballat en l’àmbit de la salut mental i ara en psicologia social, des de la Diputació de Barcelona. Va ser vicepresidenta de l’Associació Catalana per a la Infància Maltractada. Milita al PSC i forma part de Federalistes d’Esquerres. És autora de Ciudades para las personas, que analitza els factors de risc i millora en les aglomeracions urbanes.

Instal·lats en el passat idealitzat, alguns catalans no es reconeixen en un present que, segons els indicadors, posa de manifest que Catalunya està homologada amb el conjunt d’Espanya.

Cadascú té la seva pròpia identitat, que es construeix amb moltes variables. Això està en contradicció amb les “identitats col·lectives”, que ens porten a simplificar. Durant el franquisme, hi va haver a Catalunya una certa rebel·lia pel tema de la llengua i la cultura. I això ha estat interpretat per alguns en clau d’autoritat moral (més enllà d’altres realitats, com ser d’esquerres o de dretes) i per sempre. És cert que el desenvolupament dels territoris a Espanya va ser desequilibrat, però això ha canviat. No obstant, com que a Catalunya se segueix tenint la temptació d’interpretar el que és propi com a millor, s’ha perdut la perspectiva d’aquests canvis. Forma part de la meva pràctica laboral informar-me dels programes que es desenvolupen en altres països i regions, i m’ha costat moltíssim que coses que ja s’havien experimentat en altres llocs d’Espanya es poguessin aplicar aquí, simplement pel fet que venien d’Espanya.

El mateix Jordi Pujol, en el seu llibre El caminant davant del congost, editat el 2013, transmet la visió d’una Espanya endarrerida, caïnita…, que es correspon més aviat amb l’Almeria de Goytisolo i Las Hurdes de Buñuel que amb la realitat.

Pujol es creu que té la superioritat moral suficient per haver d’ajudar els altres, sempre des d’una postura de superioritat. Una part del catalanisme històric segueix sent així: “Anem a Espanya a demanar el que és nostre, perquè som diferents i hem de negociar bilateralment”. Com a federalista, estic en contra d’això. El que hem de fer és crear regles de col·laboració conjunta. El concepte de solidaritat no significa superioritat, sinó tot el contrari. El que hem d’aconseguir és que tots els ciutadans i ciutadanes tinguem una equivalència de drets i serveis públics. Per exemple, Catalunya no pot presumir de tenir els preus més alts de tot Espanya, o que professionals de la sanitat se’n vagin a fora perquè se’ls tracta millor. Som un formatge gruyère.

De les rendes ideològiques potser se’n pot viure, però de les pecuniàries no realitzades no sembla possible…

Puc comprendre que, després de la crisi econòmica i del cop de porta a l’Estatut de Catalunya, que vam aprovar, la gent s’enfadi. Aquesta decepció de qui ho està passant malament econòmicament produeix una sensació de desemparament. Llavors, una força política que no és tant Convergència com Esquerra Republicana diu “aquesta és la nostra”. Cosa que no comparteixo, perquè la funció de la política és el bé públic i no una oportunitat per treure rèdits polítics i ampliar la base. Passar de les dades objectives a aquesta il·lusió per tapar el forat de la decepció no és admissible. Artur Mas va fer un salt cap a la bogeria, assumint un relat que li va donar Esquerra. S’estava preparant per heretar un regne esponerós i va acabar heretant una casa en ruïnes.

Necessitem tots, doncs, un bany de realitat?

En realitat, els que ens interessa la política som uns quants. A la majoria de les persones (jo també he estat d’aquestes) ens preocupava la professió, la feina, els fills… I això és el que ha de ser. Montilla solia referir-se a la desafecció política. Si aquesta ens porta a l’absentisme, a la no participació democràtica –solia dir–, resulta un perill. Però estar sobreintoxicats de política no és saludable. En la meva feina he conegut molts polítics i puc dir que alguns han estat molt entregats i útils, però altres han considerat la seva tasca un lloc de pas, com un esglaó per veure cap a on es projecta l’escalada. És una cosa molt comuna en els de dretes, que solen arribar a la política perquè no han sabut fer-se rics. S’hi instal·len per ser útils a la resta de la família, els coneguts adinerats… En canvi, l’esquerra ha d’estar sempre revalidant les seves ideologies.

De la realitat catalana també en formen part la contaminació dels aqüífers, les centrals nuclears, la despoblació, la costa plena de formigó… No és per parar-se a pensar?

No puc confirmar la meva percepció amb dades, però tinc la impressió que la gent que més s’ha apuntat al discurs processista (els burgesos de Barcelona no han dit res) és la de la part de Lleida i de la Catalunya central, la més pobra. Estan indignats per la seva situació, com els del segon cinturó, que està desindustrialitzat. Passant per alguns d’aquests llocs, m’acostumo a preguntar de què viuen aquestes persones. Caldria veure quins suports ha rebut el territori, i a canvi de què. Per exemple, subvencions per processisme. Si alguna vegada arriben uns altres al nostre govern, podrien aixecar la catifa o no per veure quina gestió s’ha fet, però tinc la sensació que ens estan fent la pirula. Estan trampejant, diuen la veritat a mitges, ens canvien la boleta, com en el joc del triler, perquè no sapiguem on és. Els problemes reals s’esttan imposant, i com més s’imposen, més empipament de la gent.

I el transatlàntic barceloní navega per aquest mar procel·lós?

A Barcelona hi ha èxodes per raons econòmiques, i fonamentalment pel preu de l’habitatge. Si abans existia la possibilitat que els pares poguessin ajudar els seus fills, pagant l’entrada d’un habitatge, ara ja no és així. La majoria de les persones no poden accedir a un habitatge, no només perquè han pujat els preus, sinó també perquè han baixat els ingressos dels progenitors i l’estabilitat laboral dels joves. On se’n van? Als llocs que tenen serveis: escola, sanitat… Però si aquesta gent segueix treballant a Barcelona, generem problemes afegits, i s’acaba perdent qualitat de vida. Si Barcelona vol seguir tenint una població equilibrada, és necessari fer un esforç per millorar l’accés a l’habitatge i l’ocupació. Més enllà del segon cinturó metropolità (exceptuant Girona, que disposa d’estàndards de riquesa més alts), hi deu haver un 10%de famílies acomodades de tota la vida, i la resta sobreviu. El programa de l’“Espanya buidada” és molt interessant. Catalunya podria adoptar aquesta idea i desenvolupar-la, com a projecte de futur, promovent repoblaments amb ocupacions digitalitzades, la millora del sector primari amb productes de proximitat… Però no la “llet nostra”, que costa tres vegades més que la d’Astúries.

No falten notícies locals que fan al·lusió a l’actuació de les màfies al nostre territori, especialment com a lloc de blanqueig i residència de capos. És el signe d’alguna cosa inquietant?

Es parla de la picaresca espanyola, però aquí tenim la “superpicaresca catalana”. De què anem? De superiors? Els que tenim una certa edat estem acostumats a haver vist neurosis en la política. Obsessions, ansietat, depressió… Però el que passa a Catalunya és una “psicosi”. Cosa que vol dir que la realitat està separada del relat. El psicòtic té un problema d’identitat, no sap qui és. De vegades creu que és una altra persona, i que li agradaria ser qui està veient al davant. També hi ha un problema de connexió amb la realitat. Hi ha al·lucinacions: “Estic vivint una realitat que no m’agrada, em trasllado, veig una altra cosa i em crec que sóc allà”. I després hi ha deliris, el deliri de grandesa, que està associat sempre a la pasta. Això de la família Pujol és una cosa que també ha tingut molt a veure amb la gran ferida que tenim tots els catalans. En fi, la tempesta perfecta: la crisi econòmica, allò del Parlament de Catalunya i l’Estatut, i Pujol que explica de què va la seva vida. El procés vol tapar tot això; i tapar tot allò del 3%.

Amb l’originalitat d’aprofitar-se de les institucions públiques per fer-ho…

Sí. Amb el cinisme institucional (se’n pot dir així) d’utilitzar les institucions públiques, que són de tots, per vestir el relat. És clar que no els importa la Catalunya buidada; és clar que no els importa la inversió. Estem davant d’una estructura mental del poder que és medieval, que es reflecteix en opinions sobre Pujol, com aquella de “pobre, què va fer…”. Som, en fi, més espanyols del que creiem. I en aquest context cal citar també el paper de l’esquerra alternativa, que està fent l’aleta al processisme. Sense cap pudor, els està donant arguments.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

1 comentari a “«A Catalunya, la realitat està separada del relat»”

  1. “Som, en fi, més espanyols del que creiem.” Bla bla, però la pobra dona també està plena de superioritat moral i racisme. Només es pot ser espanyol per les coses negatives? Superioritat per dir-se d’esquerres? Superioritat de què? Ridícul.

    Respon

Deixa un comentari

Notícies més llegides