«Han estat arribant pateres gairebé cada dia, però no se’n parlava»

Entrevista a Òscar Camps

Òscar Camps | Foto: Àngel Guerrero
Òscar Camps | Foto: Àngel Guerrero

Empresari des dels 23 anys (ara en té 57), va canviar una vida còmoda a Badalona pel rescat de persones immigrants a la Mediterrània, activitat que el va portar fins i tot a enfrontar-se amb l’exministre de l’Interior italià, Matteo Salvini. Vilipendiat per l’extrema dreta italiana i espanyola, és fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms.

Parlem dels començaments d’Open Arms. Vostè portava una vida relativament convencional a Badalona, dedicat a la seva empresa de salvament. I de sobte, ho deixa tot per anar a rescatar immigrants enmig del Mediterrani. Tinc entès que va ser la foto del petit Aylan, aquell nen refugiat mort a una platja turca, la imatge del qual va donar la volta al món, la que li va impulsar a fer això.

Bàsicament, jo procedeixo del sector del salvament, com a socorrista de platjes de la Creu Roja durant molts anys. És cert que les morts al mar, sobretot als llocs de Turquia per on creuaven els refugiats als anys 2014 i 2015, va ser un fenòmen que va cridar l’atenció, que ja es començava a veure a les xarxes socials però que va culminar amb aquella foto d’Aylan. Jo tinc un fill de vuit anys, que és l’edat que avui tindria Aylan si fos viu. Quan vaig veure aquella foto, immediatament vaig veure el meu fill i em vaig dir: “Cony, si jo em dedico aquí a protegir la vida de turistes a les platjes espanyoles, qui hi ha allà protegint la gent que té problemes?”. Vaig pensar llavors que podria col·laborar amb alguna entitat que estigués a la zona fent aquest tipus de rescat, com Creu Roja o qualsevol altra. Però quan vaig anar-hi, em vaig adonar que no havia ningú.

I a partir d’aquesta revelació causada per una foto, com comença a construir el projecte Open Arms?

Bé, a partir d’aquesta revelació i de sentir. Primer vaig posar en coneixement de l’administració local que sóc el director d’una empresa de salvament i que disposo de molts mitjans: embarcacions, ambulàncies, cotxes, desfibril·ladors, socorristes, etc. Material que serveix per gestionar centenars de quilòmetres de platges de màxima afluència, que és el que fem aquí a Espanya, on som prop de 600 empleats. Poso tot això a disposició de l’Agència de Comerç Internacional, de l’ambaixador grec a Espanya, de l’ambaixador espanyol a Grècia, de l’alcaldessa Ada Colau, de tothom. Deixo clar, en definitiva, que estic disposat a ajudar en aquesta crisi aportant tot aquest material i part del meu personal, de forma completament altruista i voluntària, com una RSC (responsabilitat social corporativa) de l’empresa. I ningú em va contestar.

I llavors què va passar?

Vaig decidir anar jo mateix a la zona, acompanyat d’en Gerard, un dels tècnics de la nostra empresa. Vam agafar les maletes i ens vam plantar allà, a veure què podíem fer, a veure si podíem col·laborar amb alguna entitat, amb algú que estigués fent alguna cosa. Però no hi havia ningú. A l’illa de Lesbos, sobretot a la costa nord, no hi havia cap entitat, cap organització: ningú. Aleshores vam haver de posar-nos a rescatar amb les nostres pròpies mans.

Vostè té en l’extrema dreta espanyola i italiana uns enemics acarnissats. Què pensa quan aquestes formacions polítiques l’acusen de “connivència amb les màfies que trafiquen amb els immigrants”?

Doncs que en aquesta època les fake news són un nou invent que apareix amb les xarxes socials i que gairebé sempre és utilitzat per l’extrema dreta per desacreditar, per difamar. Perquè evidentment ningú pot criticar la nostra tasca: el que estem fent és protegir la vida humana al mar. En aigües internacionals no hi ha immigrants: són aigües internacionals. Quan hi ha persones en perill en aigües internacionals, no parlem d’immigrants; ho serien si fossin marcians, però no ho són. Són de qualsevol punt de la Terra, i són aigües internacionals, ho repeteixo. Per tant, començar a etiquetar tendenciosament, enmig del mar, si són “migrants” o no, “refugiats” o no, “legals” o no, és secundari. Primer s’han d’assistir les persones en perill, dipositar-les en un lloc segur, i després ja es valorarà en quina situació administrativa es troben. Les autoritats ja faran el que creguin que han de fer, que per això han subscrit uns convenis internacionals que han de respectar. Però en aigües internacionals hi ha l’obligació de no deixar ningú abandonat a la deriva, i això és el que nosaltres fem. I com que no es pot anar contra això, perquè és salvar vides, aquests partits van en contra de les persones.

Com ha influït la pandèmia en el flux de persones al Mediterrani?

De Líbia fugen de la torturai dels camps d’extermini, perquè allà els tenen reclosos en condicions infrahumanes, massificats, sense aliments i a mercè de les infeccions. I a més a més han de pagar l’extorsió que els demanen per poder ser alliberats d’aquests camps, que són gestionats gairebé tots per grups armats, grups que es posen la disfressa de guardacostes, de guerrillers o de traficants, el que calgui. Els cobren d’una banda, extorsionen les famílies, reben els diners i després els llencen al mar. Com es pot imaginar, la vida allà és invivible: estàs condemnat a l’esclavitud, a morir d’una malaltia o a ser carn de canó del conflicte armat de Líbia, per al qual són reclutats. Per tant, el coronavirus és el menor dels seus problemes. I sobretot a un continent com l’Àfrica, on la mitjana d’edat és de 18 anys. Així que el coronavirus serà coronavirus per als europeus, però a ells les bales, els camps d’extermini i el mar els maten més de pressa. El que ha passat és que s’havien deixat de mencionar aquests fluxos, s’havien silenciat les arribades tant a Grècia com a les Canàries i a Itàlia. Perquè es faci una idea, han arribat a desembarcar fins a 400 persones d’una vegada al sud d’Itàlia, no a Lampedusa, que és l’illa europea més propera a l’Àfrica que tenim.

Per tant, no ha disminuït el flux, sinó que s’ha mantingut.

Ha anat disminuint des de fa un any o any i mig respecte a 2015, 2016 i 2017. Però no pel coronavirus, sinó perquè la tendència és a estabilitzar-se després de què en aquests anys s’assolís el gran “pic” del fenòmen. Però són fluxos que sempre han existit, el que passa és que hi ha hagut més o menys publicitat, se n’ha parlat més o menys, en funció de què les organitzacions humanitàries anéssim a ficar els nassos allà per a denunciar el que ocorria. A Canàries han estat arribant pateres gairebé cada dia, però no se’n parlava.

Sí, el rescat de persones a alta mar havia desaparegut dels mitjans, desplaçat pel coronavirus. Però la realitat no es pot ocultar gaire temps: tenim aquí la crisi migratòria a les Canàries. Una crisi que té com a precedent immediat el camp de refugiats de Moira (Lesbos), on es va produir un enorme incendi el setembre i que ja patia una situació terrible abans de la pandèmia.

Moira és horrible. Imagini’s: quan tens 20.000 persones vivint en un camp habilitat per a tres o quatre mil, amb un lavabo per a cada 250 persones… Què em vens a dir de mascaretes, higiene i distància social? Això només val per als països rics, però no per a aquestes persones, que estan recloses en camps de detenció completament il·legals i inhumans, on amb prou feines hi ha assistència sanitària: crec que hi ha un doctor, que és de Metges sense Fronteres, per cada mil o dues mil persones. La situació és extrema: hi ha suïcidis, agressions, s’ha incendiat el camp, hi ha morts cada cop que es produeix un aldarull… Evidentment, allò és un punt negre. Amb quin objectiu els tenim retinguts allà? Amb l’objectiu de la deportació? Amb l’objectiu què vagin morint a poc a poc? Moira és un camp d’extermini. Mantenir-los en aquestes condicions, amb els diners que paga la Unió Europea, em sembla més que cruel.

El 2015 va posar en marxa Open Arms en veure la imatge d’un nen mort en una platja. I fa poc la seva organització va rescatar el Joseph, un nen de sis mesos que no va sobreviure al naufragi de la pastera on viatjava. El cercle es tanca.

Doncs sí. El lamentable episodi d’aquest nen i les imatges que hem compartit són el testimoniatge del que passa al mar. És allò que les administracions no volen que se sàpiga. Davant d’això, només volem mostrar la fredor d’unes xifres que, sense cap mena d’ànima, intenten minimitzar el que està passant. Volem difondre la realitat perquè la ciutadania desenvolupi el seu propi esperit crític. No podem callar i no mostrar el que estem veient. Això és el que va provocar en nosaltres la mort del petit Joseph i la impotència de la Joana, la seva mare, davant la pèrdua, així com la mort de cinc persones més en aquest terrible episodi. Com deu ser la situació als seus països d’origen, o a Líbia, que la gent està disposada a assumir l’altíssim risc d’una travessia al mar en aquestes condicions, amb molt poques possibilitats d’èxit? La Joana pensava que podia donar-li un futur millor al seu fill fent aquest viatge, però lamentablement no va ser possible.

Què va sentir amb la mort del Joseph?

Vaig sentir el mateix que amb els 15.000 ofegats més que han mort aquests últims cinc anys al Mediterrani: és una persona més, un futur més que es perd al mar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides