Costa discernir, entre Emili Rousaud i Xavier Vilajoana, quin dels dos exdirectius de Josep Maria Bartomeu representa el continuisme més alineat amb el caos, el desgovern i la pèssima gestió de l’anterior junta anterior. Caldria afegir, com un actiu d’aquesta junta finalment dissolta per inanició pròpia i el cop de gràcia de l’aparell independentista a través de Govern de la Generalitat, la deslleialtat i el cinisme, ja que tots dos han fet el pas endavant com si no haguessin pertangut durant cinc anys a la directiva blaugrana convidats en el seu dia pel Josep Maria Bartomeu. Al 2015 no van regatejar elogis sobre el president recentment electe, jurant-li fidelitat i amor etern. A partir de la segona temporada, però, es van buscar la vida, intentant ocupar el tron successori, un mèrit que fugaçment va ocupar Rousaud.
Una conspiració liderada pel vicepresident Jordi Cardoner amb la intenció de promoure la dimissió de Bartomeu i conduir a Rousaud fins a les eleccions, sota la seva tutela, va acabar de la pitjor manera possible, ja que Cardoner es va fer enrere en el moment de la veritat deixant al descobert un pastís que el president va tallar convidant Rousaud a sortir del Barça per la porta del darrere. El que l’executiu de Factor Energia relata com el mèrit d’haver dimitit pel Barçagate no és cert, ja que no tenia cap intenció de fer-ho. Si més no fins que Bartomeu va amenaçar de degradar-lo a vocal ras sense funcions. Només llavors va marxar víctima d’un escac i mat en quatre jugades.
El fet demostra la seva inexperiència i incapacitació per anar molt més enllà d’un projecte en el qual s’ha deixat assessorar per Josep Maria Minguella i per Jaume López el cap de campanya de Sandro Rosell de 2010. La imatge, per cert, és la mateixa que va utilitzar l’expresident que va arrasar en aquelles eleccions davant de Marc Ingla, el seu principal opositor. Si semblava impossible el continuisme, aquestes eleccions tindran ració doble com si aquesta addicció a ser directiu fos impossible de tractar o de guarir.
