Llicenciada en Psicologia i Magisteri. Va treballar com a professora de secundària durant més de 20 anys. Activista en defensa de l’educació pública, ha escrit nombrosos articles i diversos llibres. L’últim, El menyspreu del coneixement. Forma part de Podem Catalunya i de la xarxa Socialisme XXI.
Quina instantània es podria fer del català-castellà, avui dia?
No tinc les xifres a mà, però la meitat o més de les persones que viuen avui a Catalunya són fills de pares nascuts a fora. Per entendre’ns, diguem que un 40% som catalans de tota la vida. Pares catalans, avis catalans, com jo. És evident que els catalans parlem català i volem continuar parlant català, perquè és, a més, una llengua cooficial a Catalunya. Cosa que em sembla molt bé. La gent que no és d’aquí, d’alguna manera, des de l’escola, el que s’ha intentat és que també sabés català. Això és el que se’n diu la immersió lingüística. Teòricament tothom sap les dues llengües. De fet, moltíssims dels castellanoparlants que fa temps que són aquí i gairebé tots els xavals que estan escolaritzats poden entendre i parlar català. Si el parlen o no és una altra història.
Això vol dir que la immersió (introducció completa d’un cos en un líquid) lingüística és la introducció completa en el català, més enllà de qualsevol altra consideració?
La immersió és una fórmula més o menys adequada (jo crec que bastant) perquè aquelles persones que no tenen el català com a llengua pròpia el puguin aprendre. Hi ha les comunitats (no parlo de nacionalitats ni de nacions) que tenen la seva pròpia llengua, i és normal que la vulguin conservar. Per mi, les llengües en general són una riquesa. Com més n’hi hagi, millor. Sí que és veritat que són un signe d’identitat, però també ho és el francès per als francesos i l’alemany per als alemanys. Per què no ho pot ser el català per als catalans? Des d’aquesta perspectiva, em sembla una bona cosa el fet que es vulgui que la gent que és catalana pugui seguir parlant català, i la gent que ve aquí, i que no sabia català, el pugui aprendre i parlar-lo. Jo sóc tremendament bilingüe, perquè vaig aprendre a llegir i a escriure en castellà, evidentment a l’època del franquisme, a l’escola. Però a casa meva, amb la meva família, amb les meves amigues, sempre vaig parlar català. De vegades no sé ni en quina llengua estic parlant. El castellà ja el sap la gent. Així doncs, cal reforçar el català. I això és el que s’està fent. L’objectiu és que tots els xavals, quan surtin de l’escola, sàpiguen parlar i escriure en català i en castellà. De vegades s’aconsegueix i de vegades no. Aquest és l’objectiu, i a mi em sembla correcte i positiu.
No creu que per promoure l’ús d’una llengua és millor promoure l’enamorament d’aquesta llengua, en lloc de fer-ho per via normativa?
Jo odio l’anglès. L’he estudiat, però no el parlo. Però si me’n vaig als Estats Units i he de parlar amb els nord-americans, que parlen anglès, hauré de parlar anglès. Per tant, no és només un problema d’enamorament. També és una qüestió de realitat. Si estic en un país on la llengua oficial és l’anglès i tothom parla anglès, evidentment he de parlar-ho. M’agradi més o menys. M’enamori o no. Si el català és la llengua que es parla aquí, em sembla bastant correcte que la gent que vingui l’aprengui i que les institucions facin el possible per afavorir-ho: la immersió lingüística, les classes de català… El que sigui. A mi això em sembla correcte. No una imposició. Perquè, en tot cas, la imposició és a tot arreu. I et diré més, les llengües amb més poder, evidentment, són les que més es parlen. Quines són les llengües que més es parlen? L’anglès, el xinès i el castellà, que vénen dels imperis.
En qualsevol cas, sembla que les llengües minoritàries que es volen preservar, com pot ser el cas del català o el basc, demanen estratègies ad hoc, que no necessiten les grans llengües…
El cas de Catalunya és diferent del d’Euskadi. El basc es parlava molt menys que el català. En els anys 40-50 del segle passat, abans que vinguessin molts emigrants de la resta de l’Estat, el 100% de la gent a Catalunya parlava català. Els únics bilingües érem els que havíem anat a escola, i els que parlaven públicament en castellà eren els que estaven a favor de Franco.
En segles anteriors no es parlava castellà, per exemple, a Barcelona?
No. No sóc historiadora, però a Catalunya es parlava sobretot català. I ara es parla castellà perquè hi va haver una gran immigració. A les fàbriques es parlava català. Els meus avis, la meva mare, treballaven en el tèxtil i parlaven català.
En qualsevol cas, el nacionalisme no ha instrumentalitzat a favor seu el català, de manera que li ha fet un mal favor?
Qui va començar amb la guerra de les llengües aquí a Catalunya, i sobretot a Barcelona, va ser Ciutadans, Albert Rivera. La pràctica de la immersió lingüística és una demanda de les persones immigrants dels anys 60-70 perquè els seus fills parlessin català. Qui va demanar a les escoles públiques que els ensenyessin als seus fills català van ser els castellanoparlants. Per què? Perquè estaven en un país on els de tota la vida estaven aquí i, per tant, posseïen el poder. Però aquesta és una altra història. La immersió lingüística va ser una demanda, no una imposició. Això funcionava més o menys amb calma. No hi havia batalles, ni a l’escola ni a fora. Molta gent aprenia català i uns altres no, i no passava res. Després de Ciutadans va venir el procés, l’independentisme, i el que ha fet és que la politització del català s’ampliï moltíssim. La llengua no era una bandera. Era el que es parlava, i punt.
La immersió lingüística no va ser al principi, també, un producte de pactes polítics?
Podria ser. Però la història de la immersió és molt curiosa, perquè no la imposa el departament d’Ensenyament. Neix a les escoles. Són els mestres els que comencen a dir que no faran classes en català i en castellà, etc. Si hi va haver un pacte entre els partits polítics, no ho sé. Què ara s’està utilitzant la llengua políticament? Per descomptat. Però també s’utilitza des de l’altre costat. La pena és que una cosa que no era un problema real s’hagi convertit en un problema. No només per culpa dels independentistes, sinó també de la dreta espanyola, espanyolista, feixista, etc.
Es privilegia el català en l’actual model bilingüe, tal com es fa, per exemple, en els mitjans de comunicació públics?
A Catalunya no hi ha, diguem-ne, un bilingüisme igualitari. El castellà és majoritari perquè el 100% de la gent l’entén i el parla, i el català no. Per tant, a mi no em sembla malament que es reforci el català. Una altra cosa és el dogmatisme. Que algú parli en castellà i que se li digui que, si no ho diu en català, no se li contesta. Em sembla de torracollons. Com quan a l’escola una mare diu que no entén el català, i la mestra li respon: “Doncs primer l’aprens”. Però que es reforci el català no té per què ser un problema. Ho és perquè s’ha polititzat tot, fins al punt que si parles en castellà et poden mirar malament i qualificar-te de feixista o d’espanyolista. I si parles en català, d’independentista.
No hi ha en una part de la societat catalana un sentiment agònic, de pèrdua, victimista, respecte al català?
Una cosa és la sensació que es podria perdre el català (cosa que a alguna gent, com a mi, li sap greu) i una altra el victimisme actual, derivat del processisme. Perquè aquí sí que la llengua va lligada a un projecte polític d’un grup molt específic que ha eixamplat la base jo crec que d’una manera molt artificial, amb la tele, la propaganda, Espanya ens roba, amb la independència seríem rics, feliços i menjaríem anissos… Així s’ha instal·lat en una part de la població aquesta sensació de victimisme. I la llengua forma part d’això que cal defensar, que és la terra, el poble, la llengua… i la independència, per descomptat. Però cal separar unes coses de les altres. Com passa en altres àmbits, en el català pot haver-hi en joc interessos diguem-ne crematístics? En l’educació, no. En els mitjans, és possible. Per entendre’ns, no hi ha 1.000 escoles de català que donin 40.000 llocs de treball. La majoria de les classes de català a emigrants, per exemple, les fa Càritas. Fixa’t en els interessos o el negoci que hi deu haver al darrere… La immensa majoria dels professors, per no dir tots, parlen català. Però, hi insisteixo, cal deixar clar que una cosa és la llengua catalana i una altra la independència.
