Barrera i els nazis

Mai no m’agrada parlar de mi, però avui ho faré. Jo vaig votar la candidatura que encapçalava Heribert Barrera a les primeres eleccions generals del 1977. ERC, el seu partit, no havia estat legalitzat encara i el Partit del Treball, maoista, li va oferir la possibilitat d’obtenir l’acta de diputat, cosa que va passar.

Sis anys després, el 1983, vaig ser convidat a participar en una tertúlia a Ràdio 4, on el protagonista era Heribert Barrera, que en aquells moments era president del Parlament de Catalunya, gràcies al pacte subscrit per ERC amb CiU, UCD i el Partit Socialista Andalús (PSA) que havia portat Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. La campanya electoral d’ERC del 1980 la va pagar la patronal Foment del Treball, amb l’objectiu declarat de barrar el pas a un possible govern d’esquerres de PSC i PSUC.

És a dir, Heribert Barrera va ser elegit diputat espanyol l’any 1977 amb els vots obrers dels maoistes –molt nombrosos en aquella època- i tres anys més tard, va ser diputat català gràcies al suport financer de Foment del Treball, que aleshores estava en mans d’empresaris franquistes del morro fort. Aquesta espaterrant contradicció va fer que, com a periodista, decidís capbussar-ne en la vida i miracles d’Heribert Barrera. Qui era realment aquell catedràtic de Química Inorgànica de la Universitat Autònoma de Barcelona, esdevingut el primer president del Parlament de la Generalitat recuperada?.

La investigació va portar-me a la ciutat de Montpeller, on Heribert Barrera hi va viure exiliat, entre 1939 i 1952. Allà vaig tenir l’oportunitat de parlar amb catalans que coneixien bé l’Heribert Barrera d’aquella època i em van fer avinent un episodi molt inquietant i molt poc estudiat: durant l’ocupació nazi de França, un grup de militants d’ERC va entrar en negociacions amb emissaris del III Reich per aconseguir la independència de Catalunya, en el marc de l’Europa dominada pel führer. 

És un parany semblant en el qual també hi van caure altres moviments nacionalistes, com els flamencs, els bretons, els croats… Pensaven que, un cop assolida la victòria total del III Reich, els nazis mourien les fronteres interiors dels estats per donar la independència a aquestes nacionalitats, que quedarien supeditades, això sí, a la bota tirànica de Berlín. 

Heribert Barrera formava part d’aquest complot d’alguns catalans exiliats amb els nazis, segons en vam confirmar diversos testimonis a Montpeller. I em van explicar que el seu pare, Martí Barrera, conseller de Treball de la Generalitat en el Govern de Lluís Companys, en assabentar-se’n, li va clavar, indignat, un mastegot.

Vaig intentar documentar aquest episodi i vaig trobar-ne referències en algunes publicacions catalanes clandestines editades durant la II Guerra Mundial, que denunciaven aquest aberrant festeig d’alguns cercles d’exiliats amb els cants de sirena dels nazis que, òbviament, obtenien a canvi valuoses informacions i vies d’infiltració. Jo treballava aleshores al Diari de Barcelona, en la seva etapa autogestionària, i vaig publicar diversos reportatges amb els resultats de les meves investigacions a Montpeller.

L’any 1983, en aquella tertúlia matinal a Ràdio 4, vaig preguntar educadament a Heribert Barrera per aquesta pàgina de la seva biografia. En comptes de contestar, el president del Parlament va reaccionar com un energumen i, amb el micròfon en directe, va exigir que fos expulsat de l’emissora. Si jo no marxava, va amenaçar que seria ell qui se n’aniria. La tensió era enorme i, finalment, vaig decidir abandonar la tertúlia, davant l’astorament i la incomoditat del director del programa, Xavier Foz, i dels altres periodistes presents.

Aquesta imatge de persona intolerant i violenta que vaig conèixer de primera mà a Ràdio 4 ha quedat associada per sempre més al meu record d’Heribert Barrera. Per això, mai m’han sorprès els seus excessos verbals posteriors, proferits en llibres i entrevistes, que han esta motiu d’escàndol.

Malauradament, a Catalunya hi ha més barreres: independentistes intransigents, amorals i amb rampells autoritaris que constitueixen un perill objectiu per a la convivència col·lectiva. Són pocs, però tenen poder i fan soroll.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides