La ciutat trista i desconfiada

Al maig de l’any 1916, el dramaturg Jacinto Benavente va estrenar al Teatre Lara de Madrid, la comèdia La ciudad alegre y confiada, que es presentà com una continuació de  la comèdia de putxinel·lis Los Intereses creados, una de les obres més reeixides del teatre espanyol del segle passat.  

L’argument  de La ciudad alegre y confiada gira entorn els habitants d’una ciutat que viuen contents mentre el seu govern es prepara per a una guerra que es podría evitar mitjançant un pacte, un acord, com segurament s’haurien  pogut evitar tantes guerres i tantes ruptures.

He utilitzat el títol d’aquesta obra, convenientment modificat,  per encapçalar aquest article que parla de Barcelona i dels seus habitants i, per extensió, de tots els pobladors de les ciutats del país: aquí ja no estem davant d’una ciutat alegre, en festes contínues, que tenia un aeroport desmesurat en continu moviment,  un port que sovint s’emplenava de vaixells que més aviat semblaven torres de Babel, gairebé tants bars i restaurants com famílies i un munt de caixers automàtics i d’ONGs subvencionades. Ara estem en una ciutat diferent (hi ha qui diu que això ja no pot ésser una ciutat; li manca el teixit que la cohesionava): els seus habitants tenen moltes dificultats per somriure i, a vegades, fan una ganyota horrible que dissimulen darrera unes mascaretes que ara fabriquen arreu i abans a cap lloc; tenen, majoritàriament un gest adust, de preocupació, d’incertesa; es diría que no confien en ningú: ni en els seus erràtics regidors municipals, ni en els seu discutidors governants, ni tampoc en els seus teòrics científics, que no acaben de posar-se d’acord. Els habitants d’aquesta ciutat potser tampoc confiarien en un hipotètic flautista de Barcelona que els prometés una vacuna contra la tristor. O en un Spiderman que els rescatés de la seva melangia.

 Això no significa que els barcelonins que queden, habitants d’una ciutat desmaiada,no vulguin que els expliquin contes con el del Flautista d’Hamelin o els còmics d’Spiderman; els necessiten més que mai, com deia Canetti que ell els necessitava a mesura que es feia gran, però demanen que siguin contes versemblants, i que els ajudin a construir els seus somnis.

Però no exagerem: aquest article també es podría titular La ciutat alegre i desconfiada, o La ciutat trista i confiada o fins i tot La ciutat confinada i desconfinada. Alguns dels seus habitants encara mantenen una certa alegría de viure, sobretot a la nit i quan es reuneixen en grups i canten i ballen  cançons de producció pròpia; d’altres, tot i mantenir un posat de savis de Vilatrista,  encara confíen en les ordres dels seus superiors, als quals han obeït gairebé sempre. I tan combatius com es manifesten en altres camps, ara no es rebelen quan els confinen i desconfinen tot seguit, per tornar-los a confinar –o no- més endavant.

El periodista Serge Halimi, en un article publicat fa uns pocs mesos a Le Monde Diplomatique,  significativament titulat Tots infants, trobava a faltar que, durant aquests temps tan poc amables,  es publiqués una revista com Combat (París 1943-1947),una publicació dirigida per Albert Camus, que volia anar de “la resistència al feixisme a la revolució”, un viatge difícil que no es va poder assolir i que encara resta com a utopia.

“Avui –escriu Halimi- no hi ha res de tot això.  Confinades, infantilitzades, confoses i terroritzades per les cadenes d’informació contínua, les gents s’han tornat pures espectadores, passives, anihilades. Pels carrers ja no es veuen armilles grogues a França, ni Hirak a Algèria, ni manifestacions a Barcelona: cadascú espera conèixer la sort que el poder li reserva. El Poder, tots els poders: els hospitals els pertanyen, igual que les mascaretes, els test, o el dret a sortir o no sortir de casa i amb quines circumstàncies i companyies. Aquest Poder és metge i patró, i és també el jutge que decideix sobre la durada i duresa del nostre confinament.

Halimi conclou que potser un dia nosaltres ens farem adults, capaços d’entendre i d’imposar altres alternatives, també econòmiques i socials. De moment estem rebent  cops sense poder tornar-los; parlem en el buit i ho sabem. D’aquí ve la nostra cólera que un dia petarà. Després de la infància acostuma a venir una edat ingrata. Potser no tornarem a construir una ciutat alegre i confiada com la que aparentment  teníem, però segur que será més habitable, més comunicada. De nou será una ciutat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides