Acorralats en les nostres pròpies habitatges per un enemic que no veiem, com a protagonistes indesitjats d'una sèrie de ciència ficció que posa a la humanitat en perill, correm diàriament a escoltar de forma obsessiva quant han crescut els contagis, els morts, els ingressos en UCI i els recuperats. A les vuit de la tarda no faltem a la nostra cita diària al balcó, des del que ja vam començar a conèixer als veïns que també surten, mai abans vistos i ara els nostres còmplices necessaris. I en la videoconferència, veiem plorar aquest familiar o aquesta amiga que passa sola a casa el confinament i s'emociona en veure'ns a la pantalla. Sempre atents al whatsapp, de vegades rebem una mala notícia d'algú a qui estimem o simplement coneixem.
La televisió ens porta escenes pròpies de cinema de terror, com la incapacitat d'algunes dipòsits de cadàvers per fer-se càrrec de tots els morts a les nostres pròpies ciutats. I en altres llocs, les fosses comunes per als que moren enmig del carrer, en països massa pobres o massa liberals, on la cosa pública coixeja per manca de recursos en el primer cas, o per raons ideològiques en el segon.
El ministre de Sanitat ens informa que per favor no anem a treballar si tenim algun símptoma, i si decidim fer-ho que no oblidem mantenir-nos allunyats durant el trajecte, que aïllem la roba el tornar a casa i que no se'ns acudeixi besar ningú. L'enemic podria estar a casa i la distopia se'ns ha colat en les entranyes perquè un alien viatja amb nosaltres de vuitè passatger.
En poc més d'un mes, tot s'ha posat en dubte i adquirim consciència de les nostres debilitats personals i socials: dels nostres hàbits quotidians, de la sanitat, de l'organització territorial, de la mobilitat, de la producció i comercialització agrícola i industrial, del nostre model econòmic, del nostre nivell tecnològic, del paper de la ciència al món, de les nostres mútues interdependències, de si les pandèmies són de sud, de si cal regularitzar els immigrants il·legals, de si tenim la millor família i vivim sota el mateix sostre amb la millor companyia o dels problemes i avantatges que comporta la globalització. Fins i tot tenim dubtes de si realment seriem capaços, si ens ho proposéssim, de revertir la mala salut del planeta.
Ningú no pot preveure el futur immediat perquè el virus és nou. Moltes mesures, arriscades, no donaran els seus resultats fins a dues o tres setmanes més tard i la presa de decisions és profundament arriscada. Però en aquest escenari dantesc, alguns oportunistes treuen pit i el món s'omple de profetes del passat. Entre ells, alguns polítics. Surt gratis acusar el govern d'improvisació, de cometre errors, de ser culpable dels morts, mentre creix exponencialment la propagació de virus. Sembla que també surt gratis realitzar la guerra dins de la guerra, com si d'una cinquena columna es tractés dins de les nostres pròpies files. Per si de cas es pot aprofitar el desgast que forçosament tindrà per a qui hagi de dirigir la situació davant d'una situació tan greu i incerta com la que vivim.
I davant d'això, escoltem teories de la conspiració, acusacions de recentralització o que l'exèrcit ha vingut a una altra cosa, perquè sembla que desinfectar és massa pueril perquè pugui ser interpretat sense defraudar l'altra causa, molt més noble que el fet d'emmalaltir. La paranoia arriba a l'extrem de creure que el color groc del cartell, els missatges que contenen i el nombre de màscares que ens envien són missatges subliminals per fastiguejar. Fora de les nostres fronteres, alguns governants, sense pressa però sense pausa, aprofiten per reforçar els seus models autoritaris, com Viktor Orban, primer ministre hongarès, que ha aprofitat la pandèmia de la Covid-19 per alliberar-se del control parlamentari i poder governar indefinidament per decret.
A alguns populistes se'ls desmunta el xiringuito, com al primer ministre britànic Boris Johnson, que després de xulejar el virus, ha d'agrair que li hagin salvat la vida en un hospital públic, gràcies a les cures d'un infermer portuguès i una infermera neozelandesa. Encara queda algun que altre nacionalista que amb la boca petita assegura que estaríem millor sols i confonen el confinament amb el tancament de duanes. I el nord europeu ens mira per sobre de l'espatlla, fins que la genètica del virus demostri que ja corria per Itàlia i Espanya, vingut de nord, abans de manifestar-se públicament. Però a mi m'entra pànic de pensar què seria de nosaltres si en comptes d'aquest govern, ens governessin aquells que només pensen en governar per a ells mateixos o aquells que sempre pensen en desmantellar allò públic i propugnen una societat que es caracteritza pel "campi qui pugui", que aquí cadascú va a la seva.
Però tot i el soroll polític, la gent del carrer sabem que ara el que val és la solidaritat, perquè des de l'aïllament i la individualitat no és suficient. Jo trec al teu gos perquè tu ets a Urgències salvant-nos les vides. Surt al replà que et deixaré un tros del meu pastís, veí a qui abans ni saludaves, però truca'm, perquè a vegades m'entra la tristesa, de pura solitud. Gràcies, per cosir màscares també per a mi. També la solidaritat per la porta gran: Sumem equips per cuidar, per desinfectar, per produir béns, o per fer avançar els coneixements a velocitat de creuer. Remem tots, per aquesta vegada, en la mateixa direcció.
Ens diuen que el món haurà canviat quan sortim d'aquesta. Potser. Però no sabem quan sortirem ni tampoc sabem cap a on canviarà. La veritat és que la pandèmia ha posat de manifest que som fràgils i que els que intenten salvar-nos estan en la primera línia de la cosa pública, que la ciència podria tenir la clau, que un país descentralitzat està molt bé, però que a més ha de ser coordinat, que el nostre model econòmic s'esfondra, que no sortirem d'aquesta si no lluitem tots junts perquè els canvis no portin més desigualtats i que som capaços de baixar la temperatura del planeta si ens unim per aconseguir-ho. Ja avaluarem, a posteriori, la nostra història més recent, no per barallar-nos, si no per apalancar les nostres defenses pel futur.
Quan tot això s'hagi acabat veurem quin sistema va funcionar millor: un sistema que aposta pel públic i s'organitza de forma solidària, o el que diuen de pur lliure mercat. Ens recordarem d'aquells que van desmantellar la sanitat, dels que van augmentar les desigualtats, dels que diuen que millor estar pel negoci sense tants alarmismes. La Unió Europea és capaç d'afrontar la crisi de manera coordinada? Si és així, la UE haurà fet un pas de gegant cap a la seva federalització. Haurà sorgit del nostre model territorial, tan descentralitzat la capacitat de coordinació?
La pandèmia ens està ensenyant clarament que necessitem una organització que sigui capaç d'equilibrar la cohesió, amb la flexibilitat i l'acord, la descentralització amb la corresponsabilitat. També ens està ensenyant que una societat forta, no és la que fa créixer el PIB però al mateix temps augmenta les desigualtats entre els seus ciutadans o que contamina el planeta. Una societat forta serà aquella on hi hagi un equilibri entre els actors que en formen part i que sigui capaç d'harmonitzar la pluralitat amb la cohesió i de créixer disminuint les desigualtats socials i augmentant les oportunitats de desenvolupament per a tothom. Aquella que sàpiga créixer sense enverinar-nos a tots. Aquella que s'organitzi al marge de nacions i fronteres, la que es governi sense deixar als ciutadans desemparats.
Això sí, quan no hi sigui el virus, no ens oblidem del paraigua que ens protegeix de l'aiguat quan plou a bots i barrals. No ens oblidem de qui necessitem per tirar endavant ni a qui no vam ser capaços de protegir. Quan no hi hagi el virus, recordem-nos del que és públic i defensem-ho, quan alguns, amb cants de sirena, ho vulguin desmantellar.
