La nostàlgia ja no és el que era

Jo pensava que els nostàlgics eren aquests nois prims que miren per la finestra quan plou, escolten Nick Drake, ploren llegint Emily Dickinson i van per la vida buscant les llaminadures que menjaven de petits a veure si els donen un Proust. Però no. Ara resulta que anomenem nostàlgics senyores i senyors amb el rostre desencaixat per la ira que clamen al cel quan el govern decideix per fi reparar l'error històric que suposava que el cos d'un dictador descansés en un lloc d'honor. Que impedeixen que l'ajuntament de la capital d'un país democràtic condemni la violència masclista. Que diuen que els estrangers són més proclius a cometre violacions. Que volen il·legalitzar qualsevol partit polític que posi en dubte la unitat de la sacrosanta mare pàtria. I així fins a l'esgotament del disbarat.

El que és dolent no és tant que un partit d'extrema dreta hagi sortit de la cova dels friquis i hagi aconseguit colar 52 dels seus representants al Congrés, sinó que el seu discurs es vagi normalitzant i s'hagi vist legitimat pel suport de dos partits que tenen aspiracions de governar. Que a la primera oportunitat dues formacions que es reclamen de centredreta hagin acceptat pactar amb Vox i fins i tot hagin fet seus alguns dels seus postulats demostra el perill que suposa l'absència d'unes línies vermelles bàsiques enfront de l'extrema dreta.

L'espectacular resultat del partit de Santiago Abascal en les últimes eleccions generals celebrades el 10 de novembre passat demostra una vegada més que apel·lar als sentiments més primaris funciona en massa ocasions molt millor que l'argumentació racional a l'hora d'aconseguir vots. Si a més a més aquests sentiments se sustenten en gran part en la nostàlgia d'un temps que pocs dels seus electors han viscut en carn pròpia, el resultat és força catastròfic.

La irrupció de Vox ha permès posar en escena i exacerbar un odi latent que s'expressa ara descaradament i amb orgull. Perquè no són les seves propostes polítiques i socials (que portarien la majoria dels seus electors a la misèria i a la desprotecció social) el que els ha seduït, sinó la possibilitat de bramar un orgull mal entès i de donar una forma concreta i amb poder de decisió a les seves frustracions i al seu odi. I és que l'odi s'ha banalitzat. N'hi ha prou en passejar-se per unes xarxes socials que, se suposava, havien de fomentar l'intercanvi i el diàleg, per a adonar-nos que, almenys quant a la política, serveixen sobretot per expressar el menyspreu a l'adversari.

Ningú no fa cas a altres informacions que les que reforcen els seus prejudicis previs i les postures tancades. En aquest sentit és molt significatiu que, en el conflicte català, el terme “equidistant” sigui sinònim de feblesa i fins i tot d'alta traïció. La cosa va de bàndols i si no ets del meu, l'única cosa que faré és buscar arguments que reforcin la
meva postura i, si pot ser, ridiculitzin la teva. I en aquest terreny ningú en traurà tant rèdit com la ultradreta. Més enllà de l'anticatalanisme que nodreix Vox, odi al qual cal sumar tot el que faci olor de canvi en els rols sexuals i (és clar) la por a l'estranger, què pot portar a algú a trobar a faltar els 40 anys de misèria material, política i cultural representats pel franquisme? Les causes són, evidentment, complexes, sovint contradictòries i requeririen un estudi bastant més profund, però crida l'atenció el perniciós poder de la nostàlgia d'un temps no viscut en aquest intent de retorn a la caverna.

La nostàlgia és un plaer dolorós. Plaer perquè ens situa en un temps idealitzat, el de la joventut especialment, en el qual oblidem fàcilment tot el que llavors ens feia sofrir, i dolorós perquè sempre es manifesta en contrast amb un present frustrant. En aquesta nostàlgia d'un temps no viscut, la idealització és màxima, i els joves nostàlgics de l'anterior règim no perceben l'arbitrarietat del poder franquista, la seva pobresa moral, la caspa que traspuava en totes les seves manifestacions. Perceben un món on, mancant comoditats i drets socials, hi havia una solidesa i un ordre i on, a falta d'una altra cosa, ser espanyol podia ser motiu d'orgull.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides