Gràcies, Rivera!

Ja va sent hora que algú agraeixi a l'homònim Albert Rivera (ens distancia una lletra i una munió d'idees…) la tremenda lliçó que ens ha deixat com ha llegat. El fanatisme, la intransigència, la falta d'empatia, acaben passant factura. Rivera, el nen consentit de l'Ibex que va tocar el poder amb la punta dels dits, ha dilapidat la seva fortuna política a una sola carta: volia ser Vox i de Vox només n'hi ha un (afortunadament). Posats a triar entre un fanatisme de raça o la seva marca blanca, els electors han acabat votant la primera opció. Abans, va rebre un munt d'avisos que l'indicaven el desastre, però va decidir desoir-los; així, destacats dirigents del seu partit van tocar el dos, esgotats per la intransigència. Des del precipici, Rivera va decidir fer un pas endavant…

Un partit que neix amb els principis de Marx (Groucho), a la contra del catalanisme de Maragall (Pasqual), ubicant-se en terra de ningú (ni 'rojos' ni 'azules'), estava condemnat al fracàs. Això no obstant, cal reconèixer que la seva ascensió va ser vertiginosa, quasi tant com la caiguda. Hi ha un proverbi xinès que diu que si vols que alguna cosa caigui, només cal que abans la posis ben alta. L'establishment espanyol, que al llarg d'aquests anys l'ha fet créixer, amb alimentació assistida si es vol, ara l'ha deixat caure. Rivera va incomplir part del contracte: jo t'elevaré, però a canvi m'hauràs de complaure quan et necessiti… I quan va arribar la necessitat, quan els taronges havien de votar Pedro Sánchez per estalviar el país unes noves eleccions i ensems evitar el pacte entre socialistes i populistes i independentistes, els deliris de grandesa de Rivera el van fer mirar cap a un altre cantó. Com a la pel·lícula 'Pactar amb el diable', en què el jove i ambiciós advocat que interpreta Keanu Reeves ven la seva ànima al diable, magistralment interpretat per Al Pacino, Rivera es va vendre l'ànima a l'Ibex i aquest li ha acabat passant factura.

Ara, els voltors (digue'ls xatracs…) sobrevolen Ciutadans per veure què en poden arreplegar. Mentre el PSC malda per fer seus els vots catalans de Cs, el PP ho vol tot: els vots i els dirigents salvables. En aquest impàs, Inés Arrimadas s'ha erigit com a marmessora de Cs, i intenta complir les seves darreres voluntats. Com quan mires la pel·lícula ‘El sisè sentit’ per segon cop, en què ja tothom sap que el psicòleg que interpreta Bruce Willis és mort (perdó per l'espòiler), a Arrimades li passa una cosa semblant amb Cs.

Tornant al principi, a Rivera no se li agrairà mai prou la lliçó que ens ha donat: en política no s'hi val a tot. Com deia el president Abraham Lincoln, "es pot enganyar a part del poble part del temps, però no es pot enganyar a tot el poble tot el temps".

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides