L’exili i la Diada

"Reivindicar la resistència col·lectiva i la llibertat de presos polítics i exiliats". És l'eix dels actes institucionals de la Diada d'enguany. Un cop més, la festa nacional de Catalunya ha estat posada al servei dels partidaris de la independència tot i que tant el Govern com el Parlament són institucions que pertanyen al conjunt de la ciutadania.

Els actes han estat dissenyats per vincular l'exili republicà i la vaga de La Canadenca amb la situació dels polítics independentistes processats. Per aconseguir-ho, es barregen testimonis de polítics independentistes i textos de Teresa Pàmies sobre l'exili. Quina relació té una vaga històrica de la classe obrera que va aconseguir la jornada laboral de vuit hores amb el que passa avui a Catalunya? És legítim fer un paral·lelisme entre la repressió franquista i la situació en què es troben aquests polítics independentistes per més injusta que ens sembli?

Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme, ha alertat en diverses ocasions sobre el perill de banalitzar la lluita antifranquista i la dictadura, uns esdeveniments que es van desenvolupar en un context totalment diferent a l'actual. Vallejo ha recordat el que va significar per a ell i els altres milers de represaliats patir detencions arbitràries, tortures durant setmanes i empresonaments en condicions extremes. La Guerra Civil va durar tres anys però la repressió es va perpetuar durant dècades. Els represaliats van ser objecte de tortures, ajusticiaments, massacres col·lectives, desaparicions forçoses i trasllats il·legals. Els seus cossos van ser enterrats en fosses comunes i disseminats pels camps sense que la seva mort constés en cap registre civil. Alguns historiadors eleven el nombre de morts fins els 400.000 tot i que encara avui no hi ha acord al voltant de les xifres. No van ser les úniques víctimes. L'Audiència Nacional xifra en més de 30.000 els nens i nenes de parelles republicanes que van ser robats i les identitats dels quals van ser canviades.Más enllà de la discussió semàntica que puguem tenir sobre l'ús del terme exili, es fa difícil d'entendre que els descendents de republicans que van haver de marxar del país a partir del 1936 comparteixin el punt de vista que la situació dels seus pares, mares, avis i àvies, és comparable a la de Marta Rovira o Carles Puigdemont. Les condicions en què es troben els polítics que han abandonat Espanya no tenen res a veure amb les dels milers de persones que van travessar la frontera enmig de la neu, carregant malalts i ferits, envoltats de misèria i desesperació, per acabar molts d'ells confinats en camps de concentració, com el d'Argelès-sur-mer: a la intempèrie, sense aigua potable ni latrines i dormint a la sorra humida.

La República va ser una cosa molt diferent al que ara reivindica el moviment independentista. Va ser un moviment de les esquerres, de les classes treballadores i populars de tot Espanya que buscava canviar un model social injust. Les seves prioritats van ser combatre l'analfabetisme, fomentar la participació política, portar l'educació a aquelles capes de la població que mai se n'havien beneficiat però també impulsar polítiques socials que més tard definirien el que avui coneixem com a Estat de Benestar.

Cap d'aquestes qüestions són les que mouen avui al moviment independentista que aspira no només a aixecar murs entre els que els republicans consideraven pobles germans sinó també entre la mateixa ciutadania de Catalunya.

Tampoc tenen a veure amb la vaga de La Canadenca, que va representar una conquesta històrica del moviment obrer, la jornada de vuit hores, i que va permetre consolidar un sistema d'organització dels treballadors com a contrapoder que es consolidaria després en els sindicats.

La greu crisi política que travessa Catalunya no se solucionarà banalitzant el que representen l'exili i la dictadura i utilitzant el patiment aliè. Tampoc utilitzant les nostres institucions que haurien de representar al conjunt de la ciutadania, que és diversa i té punts de vista molt diferents sobre el que succeeix avui a Catalunya.

La Diada hauria de ser una festivitat integradora i no això.

(Visited 38 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari