Glops de vi a ritme de música

Quan el sol es pon, des de Jongny es veu difuminar a l’altra banda del llac la carena de muntanyes: els Alps es van desdibuixant entre la boira després d’un dia assolellat; demà el temps canviarà. Ja lluny, sense perspectiva, queda la majestuositat de l’Eiger que encara es pot veure perquè està serè, des de dalt de Rochers de Naye (2.045 metres), ultima estació del tren cremallera que surt de Montreux. Es fa la fosca i desapareixen els pics, els paratges alpins alguns encara pintats per la neu que no s’ha desfet ni a ple estiu.

En Juan amb el seu fill viuen en colocation, a Jongny. Des de novembre que hi són. Ell volia treure el seu fill d’un ambient complicat i sabia que a Suïssa tindria feina com a col·locador de ceràmica —el 30,5% de la població resident del cantó Vaud és treballador estranger temporal—. El 2012 va venir a provar-ho per tres mesos, a causa de la crisi que va fer-li tancar el negoci que tenia al Baix Penedès. “Un dels marroquins que havia contractat em va dir que vingués, i va anar bé perquè després que ells deixessin una feina a mig fer jo vaig acabar-los-la”, recorda. 

La propietària de la casa de Jongny té una suite a l’altell d’allò mes espectacular: més d’un hi ha fet un cigarret d’amagat en vistes al Léman, malgrat que hi ha una persiana que no funciona i hi treu una mica de glamur. En Juan s’està al soterrani, però gaudeix de les mateixes vistes al llac i les muntanyes des del menjador comunitari, que comparteix amb la Sophie —una francesa divorciada amb molt males puces, que l’espanyol que parla és gràcies a Sant Google— i la Malylin, que fa d’amfitriona en nom de la propietària, que ha retornat a Austràlia a viure o, “de tant en tant truca des del Brasil on hi viu el seu pare”.

“Aquí tot és molt car, jo vaig a l’altre banda a comprar: la vedella va a 40 euros i a França a menys de 20”, s’exclama en Juan. Al Vendrell ha deixat la casa a la carretera de Valls, l’arenal de Coma-ruga, la barca per sortir a pescar i ha abandonat una ciutat que viu immersa en el debat de la multiculturalitat –en una comarca que registra un 17,9% d’atur, set punts per sobre de la mitjana del Principat– per arrelar-se a l’economia més innovadora del món, segons Global Innovation Index de 2019. Malgrat tot, “el meu fill encara no ha trobat feina”, es lamenta ell que des de gener ja pot treballar de manera regular i llargament al país.

A la nit, des de la terrassa de la suite es divisen un mar de punts de llum donant la volta al llac. Corre un vent força fresc, malgrat ser agost, però això no ha impedit que la temperatura diürna arribi als 30 graus. Aquesta nit, amb roba de mig temps, els assistents a l’Arena de Vevey poden seguir l’espectacle de folklore cantonal de la Fête des Vignerons, festival vitivinícola que es fa cada 20 o 25 anys. Amb la posta de sol, des de la distància i a la riba del Léman, els llums més elèctrics de l’espectacle cobren protagonisme: un muntatge integrador, que no deixa indiferent perquè permet visualitzar una ciutat bolcada per fer una macro-posada en escena on diversos col·lectius hi participen pintant de color, a ritme de xarxes i somiant a través de les melodies dels cors regionals un relat faulat sobre la tradició vitivinícola de Lavaux. A diferencia del poble medieval de Gruyère, a només mitja hora en cotxe, a Vevey l’aire no fa olor de formatge malgrat que el so de les esquelles de les vaques friburgueses trenca el silenci de l’entorn. A la zona de Lavaux les vinyes de chasselas —un 80% dels bancals ho són— decoren el paisatge.

A Vevey, la ville en fête: a fora de l’Arena que hi ha a la plaça Major, mostres de vi en restaurants, menjar amb clara herència italiana i la fondue del Fribourg, que un parell de jubilats remuguen que mai es pot maridar amb vi negre en presència de dos turistes neòfits. Alguna parella canta animada pel carrer emmascarada amb ulleres de sol i tapada amb panamàs de barat. Però, mentre la Fête des Vignerons alegra les comunitats de la riba del Léman, on si fa calor un es pot banyar fins al capvespre, a casa d’en Juan només la música de rock melòdic, de tant en tant una buleria o alguna d’en Manolo García, l’acompanya en la monotonia provocada per un dia esgotador a l’obra i una societat difícil per socialitzar-se; Bon Jovi o Brian Adams per una tarda de tempesta, si el temps imprevisible fa la guitza i despinta el llac per esbossar un horitzó gris. “Que no falti la música” —recalca—, i la tranquil·litat al cim de les vinyes de Jongny.

La música. Si al Juan el salva de la melangia, a Charles Chaplin —autodidacte en aquest art— el va omplir des de ben petit. Fins i tot, Michael Jackson l’admirava. Al museu de Vevey, a la mansió on va residir els darrers 25 anys de la seva vida després de deixar uns Estats Units inconscients del mite i turmentats per la cacera de bruixes, la música és part essencial del muntatge. La foto d’un altre vendrellenc, Pau Casals, en presència d’un altre mestre, Chaplin, presideix la sala d’estar a sobre d’un piano de cua immaculat

(Visited 73 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari