Suspès un cop per raons de força major –a ningú li agrada morir-se-, el primer debat televisiu de la campanya electoral barcelonina m’ha deixat a la boca un regust de decepció que em confirma que no ens mereixem aquests polítics. El Tete Maragall, la gran esperança blanca de l’oracle de Lledoners que proclamen injustament vencedor per la mínima les enquestes d’intenció de vot, va perdre els papers i el fil de la discussió un munt de vegades. Fer anys et fa prendre’t les coses amb més filosofia, però la imatge pública que va transmetre és que no sabia gaire de què va la Barcelona postmaragalliana. Deuen ser els efectes col·laterals que té la tradició republicana de col·locar a dit alcaldables a pocs mesos dels comicis.
En un article anterior parlava de brega de gats, però diumenge passat el que vaig veure des de la sala de premsa va ser una baralla de galls vells. El debat de Betevé i la FAVB –és de justícia esmentar l’entitat veïnal per l’intens treball d’assessorament i mobilització que ha fet en un temps rècord- es va convertir en un autèntic galliner amb tres plumífers destacats. Un rancuniós Collboni que no feia més que culpar la fAda Colau del seu matrimoni fracassat i repartia estopa a tort i a dret sense fer cap proposta nova, un esperpèntic Bou dient bajanades i canviant del català al castellà per despistar l’audiència, i un estirat Valls -amb aquest bonic accent que em recordava les cròniques del Pere Codonyan a teleteresines- que les fotia doblades.
En el debat es van palesar moltes barreres que dificultaran la governabilitat de la capital catalana. La primera: la línia que separa partidaris i detractors del 155. La segona: la que diferencia la dreta de l’esquerra, molt més difusa perquè socialistes i republicans juguen a la puta i la ramoneta amb el seu model econòmic neoliberal. La tercera: la de gènere, perquè a excepció d’una insolent i llenguda Artadi, les alcaldables Colau i Saliente van donar una imatge de calma davant dels crits testosterònics del veí -amb poca autocrítica la primera i timidesa de principiant la segona, és cert-, però també amb propostes. I l’última, però no per això la menys important, la que separa els candidats bronzejats dels altres.
Com que no vull avorrir els lectors, em dedicaré a fer safareig. Em va sorprendre comprovar que la lluita de classes està més viva que mai encara que els postmoderns ho neguin. El públic, convocat molt abans i sotmès a un rigorós registre d’entrada, accedia al plató per una porta secundària mentre que els convidats i els seus equips ho feien per la principal. Fins aquí no dic res perquè jo soc de les que sempre entra per l’entrada de servei. El que em va semblar inadmissible és que s’oferís al personal un entrepà oliós al carrer abans d’entrar i se li donés per beure aigua del Mercadona mentre que a la sala reservada a periodistes i equips de campanya teníem canapès i aigua de Veri.
I parlant dels assessors dels candidats, quina pau es respirava a la sala mentre a l’escenari es deien el nom del porc. L’equip republicà compartia l’espai amb el socialista mentre que els comuns ho feien amb els convergents tunejats. Retorno a les fronteres per esmentar la línia invisible que separava la sala just pel mig: a la dreta de la pantalla, populars i taronges; a l’esquerra, la resta. Els cupaires s’asseien aïllats de tothom i a la seva bola com sempre. Cap estirabot, només alguna rialla discreta i algun xiuxiueig. Em van cridar l’atenció les desconcertants sabates de la socialista Laia Bonet i la funda de mòbil amb la rojigualda del ciutadà Paco Sierra. També em va sorprendre que a l’entrada confonguessin el Xavier Roig amb un veí de Can Peguera.
No es va parlar de tot el que s’havia d’haver parlat, però sí que em va quedar clar que, si li calgués per governar, Collboni no tindria cap dilema ètic per fer-ho amb l’assot d’immigrants pobres igual que Maragall ho farà amb l’holograma de Forn si els sondejos no s’equivoquen el 26-M. Espero que l’outsider Graupera, que seguia el debat assegut al sofà en pijama i sabatilles, no reveli fins l’endemà de les eleccions que en realitat és un infiltrat dels podemites. I els que critiquen l’alcaldessa en funcions perquè va parlar poc i va deixar que els altres fessin el ridícul, els recordo que els virus estomacals que t’encomanen els fills i les campanyes electorals són mals companys de viatge.
