En aquesta tardor tan francesa com catalana que ens ha tocat viure (les armilles grogues a l’altra banda dels Pirineus; els llaços grocs al nostre costat), alguns bons amics desconeguts m’han fet arribat algunes imatges que podien haver estat rodades en qualsevol poble europeu on els policies encara són utilitzats per mantenir un cert estat de coses que permeti evitar, de moment, confrontacions més violentes i incontrolables.
Personalment les imatges que més m’han agradat, potser per la gran dosi d’utopia que contenen, són les que recullen l’escena d’uns manifestants ballant i fent sonar instruments musicals davant d’un cordó policial que els impedeix travessar el carrer, però no, pel que es veu, divertir-se. He mirat diverses vegades aquesta breu filmació i m’ha semblat que alguns dels policies podien estar a punt d’incorporar-se al grup dels músics i balladors, que al capdavall eren de la seva mateixa edat, de les seves mateixes aficions musicals, però que en darrera instància una mena de por al càstig disciplinari o al que fos els ho havia impedit. Per una fácil associació d’imatges, he pensat en Kubrick i en l’escena final de la seva obra mestra “Senderos de gloria”, que ens assenyala el camí d’una veritable reconciliació, si és que encara és possible, entre els humans: per a Kubrick una cançó en el moment oportú pot operar aquest miracle de la fraternitat, tan o més important que el de la multiplicació dels pans i del peixos.
Més associacions d’idees i d’imatges: els tancs de la Unió Soviètica i del pacte de Varsòvia entrant a Praga en a l’estiu següent a l’anomenada primavera de 1968. Recordo una fotografia en la qual es podia apreciar, davant d’un d’aquells tancs, la figura d’un manifestant amb camisa blanca, que portava totalment oberta per tal d’oferir el seu pit despullat als conductors d’aquell aparell de mort. Home i camisa blanca que guarden un cert paral·lelisme amb olis pintats per Goya amb motiu dels afusellaments del 3 de maig de 1808. La brutalitat del poder de les armes és la mateixa; la soledat dels que s’oposen a aquest estrany poder és immensa.
Pocs mesos després de la malaguanyada primavera de Praga, a principis d’octubre de 1968, va tenir lloc una massacra a la plaça de les Tres Cultures de la ciutat de Mèxic, on s’havien concentrat ciutadans que intentaven fer arribar les seves reivindicacions al govern mexicà: l’exèrcit i la policia, van obrir foc de metralladores sobre milers de manifestants pacífics i gent que simplement passava per aquell indret.
Vint anys després la imatge es repetiria a la plaça de Tiananmen de la capital de la Xina: durant la revolta que es va produir a aquella ciutat la primavera de 1989: un anomenat “rebel desconegut” es va plantar davant d’una fila de tancs aconseguint aturar-los, almenys durant uns moments. La imatge va ser captada per tres fotògrafs diferents des del balcó de l’Hotel Beijing, a la mateixa plaça Tiananmen i, després de diferents vicissituds, va poder ser publicada en centenars de diaris i revistes d’arreu del món. Aquest rebel desconegut va ser inclòs per la revista Time en la lista de les cent persones més influents del segle XX.
Praga, la ciutat de Mèxic, Tiananmen representen un model repressiu que convé no oblidar: les primaveres polítiques poques vegades acaben com els que les inicien pretenen. No obstant, en l’imaginari col·lectiu també representen una manera heroÏca i pacífica de plantar cara al poder.
Tanmateix a París, a Barcelona, a més ciutats europees es poden haver iniciat d’altres “primaveres” que, fins ara, no són percebudes com suficientment perilloses pels poders constituïts i que, per tant, no han estat reprimides militarment. El poder té avui d’altres mitjans més subtils per desarmar, reduir i marginar els seus opositors. Només cal pensar en la utilització partidista dels mitjans de comunicació i de les anomenades “fake news”, que sovint són “fake fake” i que constitueixen una manifestació actualitzada de la guerra psicològica. La qüestió es pot complicar si els opositors no es cansen, si perseveren en les seves reivindicacions; si, posem per cas, cada setmana el cor del Liceu sortís a les Rambles a cantar el “Va pensiero” del Nabucco davant de tothom (fins ara ho ha fet unes poques vegades, la darrera el dia 5 d’agost passat).
Llavors podria succeir que, al cap d’un temps, els policies d’aquí i d’allà s’unissin al cor d’esclaus i a l’orquestra dels marginats. Un cor i una orquestra que serien difícils d’aturar.
