Llicenciada en filosofia i lletres, va ser professora de psicologia de l’educació de la Universitat de Barcelona. Va ser representant sindical per CCOO i va militar al PSUC fins que es va dissoldre. Es va incorporar a Podem i a BCN en Comú des que es va fundar, forma part de Comuns Federalistes i està a la comissió executiva de Catalunya en Comú.
Com es presenta el futur?
El futur és preocupant (tant a Catalunya com a Espanya, a Europa i al món) per la globalització, que fa que les coses estiguin interrelacionades. Però m’interessa sobretot la situació aquí, perquè acabem de passar un altre Onze de Setembre i veig que les coses no canvien. A més, l’espai que estem intentant construir (En Comú Podem) no veig que s’acabi articulant.
Pessimisme de la intel·ligència, com va dir Antonio Gramsci?
Sí, una mica ja és això. Perquè aquí, a Catalunya, no hi ha cap voluntat de diàleg. El PSOE ha rebaixat tensió, però posa com a condició el marc de la legalitat, com és natural. I els altres, doncs només cal veure fets com el de rebutjar la moció que propugnava el diàleg. Continuen aferrats a l’1 d’octubre com una cosa legítima.
Pessimisme polític?
Diuen els nacionalistes que les institucions de Catalunya s’han de preservar, però tenen el Parlament tancat i fa set anys que no governen. No parlen del 6 i el 7 de setembre perquè els fa vergonya i, últimament, van buscar una argumentació intentant justificar-ho, dient que si no ho haguessin fet no haurien pogut dur a terme el referèndum unilateral. Són excuses. El Parlament està tancat perquè no sembla que s’acabin d’entendre entre ells pel tema de la presa de possessió dels diputats imputats, amb Puigdemont al capdavant. Diuen que obriran el 2 d’octubre. Per què? Perquè estan esperant l’1 d’octubre. I a veure què faran! No se sap, és un misteri.
A Catalunya, doncs, estem instal·lats en una esquizofrènia preocupant?
Utilitzen la legalitat per posar-la al servei del procés. És el que els dona diners i els permet ocupar el govern i tenir majoria al Parlament. Aquesta és la legalitat real, l’única. Perquè l’altra és la que es van inventar i imposar, saltant-s’ho tot a la torera. Una legalitat, diguem-ne, virtual. No legitimada, ni documentada, ni res. Per aquí no hi ha sortida, ni futur. Si no canvien les actituds, no tenim res a fer. Sembla que estiguin abduïts, i això és molt preocupant.
I mentrestant, aquí estem deixats de la mà de Déu quant als problemes socials.
En educació han retallat tot el que han pogut. I en el rànquing Catalunya figura cada vegada més enrere. Així, la gent que té menys diners és la que pateix més tot això, com ho posa de manifest el fracàs escolar. En aquesta qüestió, com en general, hi ha una reproducció de la pobresa, per dir-ho d’alguna manera. A sobre, estan potenciant l’escola concertada, privada, i a la pública estan utilitzant els serveis, com els menjadors escolars, com a cavall de Troia de la privatització. Una conseqüència directa del neoliberalisme depredador, que opera igual a la sanitat, les pensions… A més de robar el que han robat, ara es dediquen a fer-ho també d’aquesta manera. Quim Torra, l’enviat de Puigdemont, resulta que comença a parlar de qüestions socials, quan tant ells com Esquerra com la CUP el que han fet és votar pressupostos totalment antisocials. Li va molt bé dient que no hi ha diners per culpa de Madrid, cosa que no és veritat. Per exemple, en el tema de l’energia hi havia coses que es poden fer des d’aquí. I què va fer Toni Comín en Sanitat? Continuar amb la privatització que havia estat duent a terme Boi Ruiz.
Què es pot dir sobre la futura convivència entre les diferents Catalunyes?
Tinc deu germans i no podem parlar d’aquest tema. És un exemple. Es parla d’una República sense significat. La primera vegada que Junqueras ha al·ludit a la fraternitat ha sigut en un article publicat fa uns dies. Quan fou mort el combregaren! Després d’haver trencat tota la fraternitat. Amb Espanya i a Catalunya. Amb tots els espanyols i a Catalunya amb els titllats d’unionistes, feixistes, etc. A veure, llibertat, igualtat i fraternitat. Llibertat per a ells. Igualtat, per a qui? També per a ells, seran els que xuclaran de la mamella, i la fraternitat se l’han carregat. Quins valors republicans es poden trobar en aquesta anomenada República catalana que és el viatge a Ítaca? Això és una vergonya. Pretenen que votem sí o no a la independència sense cap projecte de país. A mi, que soc d’esquerres, m’horroritza que a l’àrea metropolitana i altres llocs s’acabi votant Ciutadans per temes d’identitat. Perquè si hi ha una cosa lloable que el PSUC va fer en el seu moment va ser aglutinar la gent en un mateix projecte. Això ho han trencat. Hi ha la Catalunya dels exclosos. Però els és igual, perquè el vot de l’àrea metropolitana a sobre val menys que el d’altres llocs. Els problemes d’aquestes persones, que són les més desfavorides, les que han patit la crisi més que ningú, veuen ara perillar la seva pròpia identitat, les seves arrels.
Aquesta deriva que vivim a Catalunya és un fenomen propi o té alguna cosa a veure amb el que està passant a Europa i als EUA?
Quan vas a l’Empordà des de Barcelona et diuen pixapins. Imagina’t! No és tan difícil trobar similituds del que això significa amb el tarannà de la Lega italiana i companyia. Aquest estiu he llegit dos llibres que parlaven una mica d’això des de dues visions. Una, que m’ha agradat molt més, és l’autobiografia de Bertrand Rusell, i l’altra El món d’ahir, de Stefan Zweig. Tot sembla indicar que la Crida va camí de convertir-se, si no ho és ja, en l’extrema dreta catalana. Excloent, xenòfoba… I potser encara més preocupant és el seguidisme d’Esquerra i de la CUP.
I el futur de l’esquerra?
L’esquerra, en general, i la socialdemocràcia en particular (que durant una època ha sigut molt important perquè ha estat lligada a l’Estat del benestar), no s’han sabut preparar, entre altres coses, contra el capitalisme financer, salvatge, totalment neoliberal, que no se sap gaire bé fins on vol arribar. Si les classes mitjanes i els més desfavorits hem de consumir pel bé de l’economia i alhora ens empobrim, com s’entén? Tot això s’ha de regular i els Estats no s’hi atreveixen. I l’esquerra, en aquest cas la local, ICV, no va saber posar-se al capdavant del 15-M, on bategava molt descontentament amb la situació. Un dels errors que ha tingut l’esquerra des de la Transició ha sigut deixar el carrer. Calia estar amb la gent i no conformar-se a ser en un ajuntament fent el que es podia.
La nova esquerra, realitat o ficció?
Amb això de l’anomenada nova esquerra estic una mica xocada. Perquè coses que per a nosaltres, quan érem militants (ara activistes) constituïen valors molt importants, com el sentit de la camaraderia, l’afinitat amb els companys, la lleialtat a les línies del partit, l’anàlisi, l’aprofundiment… resulta que això no. Es critica el centralisme democràtic, però resulta molt més democràtic que el que ara s’estila. Espero que això canviï. I s’han comès errors garrafals, com Pablo Iglesias deixant-se portar per una visió molt distorsionada de Catalunya. Tampoc existeix preocupació per formar-se.
La denominada nova esquerra aparenta de vegades (potser a rebuf de la politologia i de les lluites parcials) tenir més tirada per l’experimentació que per tocar de peus a terra. Els experiments, amb gasosa?
No té, per exemple, agènda pròpia, i en conseqüència, es fa seguidisme. Sí que hi ha moviments socials. S’ha de dir. Ada Colau no ha arribat a l’alcaldia perquè sí. Malgrat que soc crítica amb moltes coses, vull que continuï sent l’alcaldessa. Per què? Perquè cap de les altres alternatives m’agrada. Ella ha fet més que ningú per la gent que ho necessita. A més, té, al meu parer, una cosa molt important: el que diu ho sent. No sé què passarà, però nosaltres (comuns federalistes) donem guerra. Sembla que hi ha una part dels comuns que s’està replantejant algunes coses. I les coses estan canviant.
I el gran futur, el de la globalització, com es dibuixa?
Sembla que alguna cosa indica que això explotarà. El món és molt complicat. Espero que hàgim après la lliçó de les guerres mundials i no acabin les coses en una catàstrofe. Això de Trump, per exemple, és molt irracional i enormement preocupant, però, afortunadament, sembla que, com els antics emperadors, hi ha gent a la Casa Blanca que intervé i regula les coses d’alguna manera. El deixen parlar, però acaben fent altres coses. Però és ben boig. No ni pot haver un món en què uns quants acaparin tota la riquesa i la resta es mori a la misèria. I crec que el moviment cap a l’extrema dreta no és només un brot. S’està escampant, i, en bona mesura, és conseqüència de la globalització tal com s’està duent a terme. És a dir, en funció dels interessos del capitalisme. Ja es comença a parlar d’una nova recessió. Quant més aguantarem? Hi ha finestres d’esperança, com la que s’ha obert a Espanya amb Pedro Sánchez, però els desafiaments són enormes.
