Al moment històric de la declaració d’independència a Catalunya segueixen altres moments d’eufòria durant el cap de setmana. A la televisió hi ha debats en què el català és la llengua principal, i els castellanoparlants que hi participen usen un auricular amb traducció simultània, com succeiria amb qualsevol entrevistat d’un altre país. El sentiment identitari pot a la fi ser satisfet. Per unes hores. Dilluns arriba “el Mariano amb les rebaixes” i no sabem si la Sra. Sáenz de Santamaría acceptarà posar-se l’auricular o no. Jo diria que no ho acceptarà, perquè malauradament les persones i les coses no són com volem que siguin, sinó com són. I el Partit Popular ja fa temps que demostra estar afectat d’una síndrome que es podria definir com “sordesa antropocèntrica“.
Em fa venir al cap el marit d’Ana Karenina, la cèlebre novel·la de Leon Tolstoi, quan coneix la infidelitat de la seva dona: “La idea que ella pogués tenir una vida pròpia li va semblar tan terrible que es va afanyar a apartar-la d’ell. Tenia por de contemplar aquell abisme. Traslladar-se en esperit i sentiment a la intimitat d’un altre ésser era una operació psicològica completament aliena a Alexis Alejandrovich, qui considerava tal acte mental una perillosa fantasia”.
Davant del “jo”, “l’altre” (l’estranger, la dona, el dissident …) suposa una incòmoda dualitat. El confort està a ignorar la diferència, negar l’existència de l’altr@ i del seu punt de vista per poder mantenir l’equilibri i la identitat. Quan l’oposició binària no es pot eludir, l’ego dominant intenta imposar la seva jerarquia: “«Els seus sentiments i allò que passa o pugui passar en la seva ànima no m’incumbeix, car és qüestió de la seva consciència i matèria de la religió més que cosa meva», es va dir Alexis, alleujat amb la idea que havia trobat una llei per aplicar a les circumstàncies que acabaven de produir-se.”
Aquesta ceguesa egocèntrica o sordesa antropocèntrica no és patrimoni exclusiu del gènere masculí ni de les cultures imperialistes, però es produeix majorment en les persones o cultures que es veuen afavorides per l’ordre establert de les coses. La manipulació de la dualitat, el maniqueisme cognitiu, semblen molt més difícils d’evitar quan són emprats per les persones o les classes socials que obtenen d’ells un més gran benefici.
Però quan estic fent zàping entre CSI i “Preguntes freqüents” de TV3 i sento a la Sra. Rahola intervenir repetidament per interrompre al Sr. Salvador Illa del PSC, em poso dels nervis perquè sembla mentida que la gent no deixi parlar als altres quan els toca, i m’entra el pànic: Com serà o seria Catalunya si esdevingués sobirana? ¿Quedarien els catalans immediatament afectats per la síndrome de sordesa antropocèntrica i es convertirien en estúpids carcellers?
Ensenyar humilitat a qui no és humil és una paradoxa estèril: qui no és humil mai no acceptarà ser l’alumne, i si l’humil s’autoproclama mestre, deixa de ser-ho.
La humilitat clarivident és una opció personal; succeeix després d’un entrenament meditatiu o bé després d’un període de repòs com ara la convalescència d’una operació quirúrgica, un dol, la pèrdua d’un ésser estimat o d’un lloc de treball. I de vegades ni amb aquestes no podem els éssers humans practicar el savi refrany japonès: “Com més madura i carregada sigui l’espiga d’arròs, més abaixarà el cap“.
