El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, té acostumats els catalans a justificar canvis en el seu discurs per matisar posicions clarament errades o intentar treure dramatisme a decisions mal preses. N’és un mestre, de fet. Però l’anunci d’entitats com CaixaBank i Banc Sabadell de traslladar la seva seu social de Catalunya al País Valencià va provocar, entre altres coses, un dels viratges més descarats del vicepresident.
Fa només unes setmanes, quan es plantejava la possibilitat que grans empreses, multinacionals i entitats financeres deixessin Catalunya per la por a les conseqüències d’una eventual declaració d’independència, Junqueras responia –fins i tot amb certa burla- que això mai passaria, que el territori català era el més pròsper i que els mercats confien en un govern on algú com ell controla els comptes. Però la realitat l’ha desmentit. I sense despentinar-se ni que li caigui la cara de vergonya, el vicepresident va voler treure ferro a la bufetada al seu govern assegurant que el trasllat dels bancs és “temporal“. Com si ell fos qui marca com i quan marxen i tornen. Com si ell hagués encertat fins ara el que farien. Com si els catalans no tinguessin memòria i no recordessin el que deia fa quatre dies.
