L’estratègia de la baula feble no és exclusiva de l’esquerranisme infantil. Molts i molt diversos agents públics i privats, de diferent pelatge i condició, estan molt interessats en una Catalunya com a baula feble, no solament d’Espanya, sinó també d’Europa.
Al segle XVIII, el filòsof escocès Thomas Reid va formular que una cadena és tan forta com la seva baula més feble. Quelcom tan aparentment senzill, va derivar en teories i estratègies en els més diversos camps. Entre ells, per exemple, el de les lluites polítiques. A l’enemic no cal fer-li front de manera indiscriminada, colpejant sense més. Cal detectar quina és la seva baula feble i concentrar en ell els cops.Així, amb forces limitades, és més fàcil trencar la cadena de poder.
Això, que constitueix gairebé un tòpic de les teories de la conspiració, és el que s’està experimentant a Catalunya. És a dir, l’acció del nacionalisme i moviments col·laterals erosiona significativament la vida política del país que, en conseqüència, es converteix en la baula feble de l’ordre de coses establert. O sigui que “insistim per aquí, tirem més llenya al foc”, es plantegen els interessats, per una o una altra raó, que la baula es trenqui.
Pot semblar, a simple vista, que tot això és més aviat cosa de cupaires i adlàters, obsessionats amb Rajoy, la Constitució, l’Estat, la pàtria o assumptes similars. I així ho és, en cert sentit. Però només cal aixecar una mica la vista per veure que els catalans i Catalunya no estem sols, sinó tot el contrari. I no en el sentit d’estar “acompanyats”, cosa més aviat plaent, sinó en la de compartir l’espai i el temps amb una multitud del què, a dia d’avui, com profetitzava Marcuse, s’ha convertit en una vila global.
Les coreografies del nacionalisme han anat reduint Catalunya a una bombolla endògena, que es recrea en si mateixa, incapaç de veure el que l’envolta i, fins i tot, de mirar-se a ella mateixa. El “procés” i les seves circumstàncies han generat una ficció allunyada de la realitat, una construcció que no té res a veure amb el que som i les nostres circumstàncies. Tot això, en correspondència amb el manual del bon nacionalista, farcit de reclams familiars, estètica de festes majors i diverses emocions.
Com la nit de pijames i pícnics amb pares i nens, la vigília de l’1-O, organitzades no se sap bé per qui i exposant els participants a perills imprevisibles, així ve operant el “procés” al llarg de la crisi. Mitjançant artificis, mitges veritats o mentides, presentant les coses com un afable passeig campestre, la gent és concebuda i instrumentalitzada (igual que en els 11 de setembre), com a massa de maniobra. Així, graó a graó, la baula es va desgastant. Només per obra d’afeccionats? Únicament per persones i forces locals? Producte, en fi, de la tecnologia borroka? Potser, però, evidentment, no estem sols. I encara que mai s’arribi a saber, existir existeixen governs, serveis, màfies, diners, etc. etc., disposades a invertir en la baula feble catalana. Perquè, sols no ho estem.
