Fa uns quants articles vaig escriure que el veritable president de la Generalitat és Oriol Junqueras i el temps m’ha acabat donant la raó. Aquesta setmana passada hem viscut un dels episodis polítics més delirants protagonitzats per la sopa de lletres que ens governa. El més sorprenent de tot és que gràcies a la incontinència verbal d’alguns hem pogut seguir el ball de bastons en directe. La purga estalinista de consellers que començaven a plantejar-se l’1-O com una nova costellada no només confirma que Junqueras ha deixat de ser el president a l’ombra per mostrar-se obertament com una implacable Cersei. També ha deixat clar que Carles Puigdemont només serveix per lluir cabellera Pantene en actes oficials.
Tallar caps ja no s’estila a Catalunya, però les llistes negres segueixen sent un clàssic. Que el vicepresident li digui al president que ha de remodelar el seu govern i que aquests són els consellers que marxen i aquests els que els substituiran és més propi de repúbliques bananeres que no de democràcies europees. Els que han marxat per no ser prou insensats per sacrificar el seu patrimoni per la pàtria ho han fet refermant amb matisos el seu compromís polític amb la desconnexió amb Espanya. És per això que encara espero que algú ens expliqui les veritables raons de tot plegat per esvair la sospita de cop d’estat al més pur estil de Joc de Trons. Tremolo només de pensar què pot passar quan siguem independents i ens governi Cersei Junqueras.
No em tranquil·litza gaire que els republicans diguin que la llista negra de consellers convergents no és tan negra com sembla perquè s’ha negociat amb el destronat rei Artur Mas. Que s’hagi fet sense que Puigdemont se n’hagi assabentat sembla que és un detall sense importància. Per a mi això no deixa de ser una vulneració en tota regla dels principis de la democràcia representativa. Tanmateix, posats a ser puristes Junts pel Sí porta temps passant-se-la pel folre: primer, amagant el veritable candidat a la Generalitat darrere dels encants de Romeva i ara canviant el govern d’esquenes a un president posat a dit per Mas perquè li escalfi la cadira fins que passi aquest llarg hivern.
D’entre tots els nous consellers destaco el nom de Joaquim Forn, el delfí de Xavier Trias. Forn, últimament molt ficat en el seu paper d’esbudellador de la fAda Colau per fer mèrits en l’esbojarrada cursa dels exconvergents per designar alcaldable, és el nou conseller d’Interior i no sé perquè no em sorprèn. Crec sincerament que és el càrrec que més li escau perquè quan CiU va governar Barcelona com si fos seva ell va ser l’encarregat de posar ordre al caos i perseguir manters amb l’ajut inestimable de la Guàrdia Urbana. A més, el seu discurs sobre seguretat i control policial de la vida quotidiana supera per la dreta el dels germans Fernández Díaz. Em reconforta que Forn sigui l’encarregat de fer quadrar els Mossos d’Esquadra quan rebin l’ordre de Madrid de detenir el govern català per organitzar referèndums il·legals en lloc de seguir la via democràtica de l’oposició veneçolana.
Hàbil jugada la de col·locar Joaquim Forn de conseller per treure-se’l de sobre. Tot i haver estat nomenat oficiosament per Trias com a hereu polític en nombroses ocasions, el seu perfil picassià no ha acabat de fer el pes en el renovat partit. Per molt que hagi insistit el seu padrí, Forn no ha estat mai un bon candidat per plantar cara a la fAda Colau perquè porta dècades remenant les cireres al grup municipal convergent i forma part de la vella guàrdia pujolista. A més, ha envellit molt malament i s’ha tornat molt agressiu fins al punt de deixar sense arguments al grup popular en la seva croada infinita contra el bipartit.
Amb la marxa de Joaquim Forn a la Generalitat s’accentua la crisi al grup municipal demòcrata per trobar un bon alcaldable a dos anys vista dels comicis i es posa en evidència que el que digui l’exalcalde Trias ja no té tanta importància.
