Sant Jordi no era cap sant

Aquest és un article o carta oberta o no sé com dir-li, a l’amic Antonio Baños, que dies després de Sant Jordi va escriure una columna d’opinió sobre la comunicació que l’Ajuntament de Barcelona havia fet amb motiu de la festa del llibre i la rosa. Dic amic perquè, encara que ja fa temps que no ens veiem, hem compartit prou barres de bar per considerar-me com a tal. Així que em permetràs que et tracti de forma propera, espero que no et molesti.

En el teu article, àgil i hilarant com acostumes a fer, repasses la llegenda de Sant Jordi i parles de la infantilització de la cultura en revisar el mite del soldat valent que lluita contra el Drac i fer-los abraçar-se fraternalment. Deixa’m primer que comenti que em sembla, m’ho he estat mirant, que en cap moment el Drac i Sant Jordi estan junts. Apareix amb el cavall, que també ha portat cua, per allò de l’abraçada zoofílica i amb una noia que porta una bossa però no amb el Drac. És un detall, però com conec al dissenyador que ho ha fet, l’Andrés Requena, i és un bon professional, estic segur que hi ha pensat. Per cert, el títol d’aquest article li he manllevat d’una frase seva.

En el teu text, parles de la lluita de la raó contra les forces tel·lúriques. Ostres, intento veure la raó en l’espasa i la llança de Sant Jordi però em costa. Veig més la violència contra allò que no es compren i que per tant es llegeix com a malèfic. No sé fins quan ens hauríem de remetre per trobar la llegenda original però si fem cas a la versió que recull Joan Amades la cosa acaba amb aquelarre sanguinolent. “Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí”. Home, molta raó sobre l’irracional, no sembla.

I em considero metaforista, tal com tu dius. M’agraden les llegendes però m’agrada poder rellegir-les tantes vegades com faci falta. Perquè les llegendes no són innòcues, en algun moment, algú, va decidir que valia la pena fer llegenda d’allò, ni que sigui un algú múltiple i indeterminat que ha anat adaptant-la al llarg del temps. I el que conté aquesta llegenda és, efectivament, violència i masclisme. Perquè tu, molt viu, gairebé no anomenes a la princesa, aquella fleuma, que ha d’esperar que el valerós soldat, l’alliberi de la foscor a cops de llança. No sé quina metàfora hi veus tu en aquest fet, però no sembla sense cap ni peus que com tantes altres llegendes, estigues fent perdurar l’arquetip de la dona indefensa i passiva i del mascle honorable i violent.

Tampoc se’t deu escapar la lectura de classe. El Drac es cruspia un habitant al dia, però fins que no li toca a la reialesa, no apareix el cavaller per matar la bèstia peluda. Digues-me literalista però hi veig una intenció ben clara de perpetuar les diferencies de drets i de valor, entre la vida d’un camperol i la d’una princesa.

Jo no sé si la campanya és o no encertada. De fet, Sant Jordi em provoca sempre una sensació dual entre la fascinació de la gent ocupant l’espai urbà i el rebuig dels tòpics de la rosa i el llibre que cada cop són pitjors, els llibres i les roses. Però m’interessa la teva reflexió sobre el que té d’intocable les llegendes i tradicions. Em fa pensar en altres mites recents que han aixecat ampolles, al Born i al Fossar de les Moreres. Jo no crec que siguin intocables, els mites. I si l’Ajuntament vol carregar de nous valors (una mica flowers, tens raó) els personatges de Sant Jordi, doncs benvinguda sigui la relectura. Potser un altre any, algú farà una altra relectura i el Drac acabarà sent un símbol de saviesa ancestral al que Sant Jordi no pot sinó que admirar per saber defensar-se sense altres armes que el seu al·lè. Potser és que tendeixo, no per animalista Kumbaia, sinó com a aficionat a allò que troba amagat, a posar-me de part del drac, abans que de part d’un Marine US Navy amb cuirassa platejada.

Tornant al tema dels símbols, comentes que “el món és ple de símbols, d’històries que serveixen per explicar coses eternes”. Discrepo en la idea d’eternitat de les “coses”. Ni els valors, ni la cultura, ni els rols socials, ni tan sols els mites són eterns. En cada moment, s’estableixen uns valors i aquests són mutables i sovint fabricats a la mida del poder de torn. Des de la virginitat de Maria al mite de l’amor etern, des de l’heroïcitat d’Hèrcules a la paciència de Job. Tot són construccions culturals deutores d’uns valors de l’època en què es van crear. La lluita del be i del mal potser és perdurable però aquest bé i aquest mal varien, s’adapten i muten. El mal, llavors, era la foscor del desconegut, del que era tenebrós i màgic. Ara, en canvi, sabem que el mal, tant pot ser el veí del cinquè, que atonyina a la seva dona, com un paio amb la cara taronja i el cabell de pollet, que es creu l’amo del món. I els herois sovint van sense llances i sense escuts, sovint van amb bates blanques o amb granotes ignífugues o amb salvavides al coll.

En fi, Antonio que buscava una excusa per xerrar amb tu, ni que sigui en diferit, i el Drac que balla un agarrao amb un joglar m’ho ha posat fàcil. Una última cosa, tens raó que la infantilització i sobretot la banalització de la tradició és un problema, però no menys important que la sacralització de la tradició o que la utilització de símbols col·lectius amb finalitats particulars. Més o menys com quan algú decideix que una llegenda serà sobre una princesa fleuma, un soldat forcívol (diu l’Amades) i un drac malèfic.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari