L’hotel del Palau

Si se’n parla poc del judici del cas Palau, encara se’n parla menys de l’hotel del Palau, un exemple clar de com la podridura s’escampa per tots els racons i s’instal·la còmodament als despatxos oficials. El cas de l’hotel del Palau és sospitosament similar a altres casos on funcionaris exemplars i polítics servidors de l’interès públic donen llum verda a projectes urbanístics de dubtosa legalitat i nul·la moralitat que només beneficien interessos privats. El primer pas consisteix a trucar a les portes adequades utilitzant contactes i influències. El segon passa per modificar el Pla General Metropolità (PGM) amb l’objectiu de requalificar els terrenys per construir-hi un hotel de luxe de cinc pisos, 96 places d’aparcament i 76 habitacions amb vistes al Palau de la Música Catalana.

La història que hi ha al darrere de l’hotel del Palau és curta però intensa. Fèlix Millet i Jordi Montull van comprar a l’escola La Salle tres finques del carrer Sant Pere Més Alt. Amb la presumpta connivència de l’Ajuntament i de la Generalitat van aconseguir que les finques canviessin la seva qualificació d’equipament escolar a equipament residencial, i que es compensés el canvi amb una finca del carrer Ciutat propietat del govern català i valorada a la baixa. Un cop superat el primer tràmit, el següent pas era enderrocar els edificis catalogats com a patrimoni històric i cedir la propietat a Olivia Hotels perquè hi fes l’hotel de marres. Per cert, l’amo de la cadena hotelera, Manuel Valderrama, era vocal de la Fundació del Palau de la Música que presidien els dos protagonistes de l’espoli que ara es jutja.

L’associació de veïns del Casc Antic i l’entitat Veïns en Defensa de la Barcelona Vella van denunciar Millet, Montull i la cúpula d’urbanisme que dirigia l’aleshores regidor socialista Ramon García-Bragado, avui reconvertit en assessor de projectes que exporten arreu del món la destructiva Marca Barcelona. El jutge va absoldre els càrrecs de l’Ajuntament tot i reprovar-los la seva actuació i va condemnar els dos lladres confessos del Palau per tràfic d’influències. Després, el Tribunal Suprem va anul·lar la sentència i va condemnar les entitats veïnals a pagar les despeses judicials, que pugen a 15.000 euros. Des que al 2010 el ple municipal va aprovar per primera vegada deixar sense efecte la modificació del PGM, l’expedient continua paralitzat en algun despatx cosa que afavoreix la cadena hotelera.

La situació és tan surrealista que, de seguir així les coses, es pot donar el cas que el consistori barceloní hagi d’acabar indemnitzant Olivia Hotels per haver frenat un polèmic projecte urbanístic amb tots els permisos en regla. Arribats a aquest punt, una que és malpensada de mena no pot deixar de preguntar-se qui deu ser el funcionari que ha extraviat intencionadament l’expedient i què en traurà a canvi de la seva mala memòria. Les entitats veïnals afectades, que afronten un deute injust que no poden pagar, parlen de mà negra i reclamen que el govern Colau acabi amb l’opacitat que acompanya tots els procediments administratius. L’exregidora de Ciutat Vella Itziar González, víctima d’extorsions i amenaces i coneixedora de la desesperant sinuositat de la maquinària institucional, ha exigit transparència i ha apressat l’alcaldessa a resoldre el cas en aquesta legislatura. Ja veurem.

Després d’escoltar aquest relat que posa els pèls de punta i indigna a parts iguals, una no pot evitar imaginar el funcionari de torn com un personatge sinistre que, igual que el mal metge que et talla la cama equivocada, es passa pel folre el jurament hipocràtic i l’obligació de protegir la cosa pública dels ullals dels llops.

(Visited 37 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari