Els jocs del disbarat

Semblava impossible però per fi algú a l’Ajuntament de Barcelona amb dos dits de front ha dit prou a tant despropòsit. Em pensava que amb l’arribada al govern de l’assenyat Xavier Trias es posaria fi a la ridícula aventura iniciada per Jordi Hereu de convertir la mediterrània Barcelona en seu dels jocs olímpics d’hivern del 2026, però després de veure com els convergents vestien l’estàtua de Colom amb la samarreta blaugrana em vaig rendir a l’evidència que el seny es cotitza molt car entre la classe política d’aquest país. Ara he recuperat la fe en la condició humana. Momentàniament, tot s’ha de dir, perquè s’ha traspassat el mort al govern català, que també és el meu.

Recordo el trasbals que va provocar l’anunci de la candidatura olímpica. La crisi començava a ensenyar la poteta malgrat que els socialistes en neguessin l’existència reiteradament. Mentre la pobresa es quedés en l’extraradi, la resta podíem fer veure que no passava res. Uns mesos abans l’alcalde Hereu havia dit públicament que la Barcelona dels grans esdeveniments s’havia acabat. No es referia tant a l’èxit entre cometes de les olimpíades de 1992 com al fracàs estrepitós del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Semblava que havien après dels errors i que era l’hora de fer polítiques per a les persones. Tanmateix, la il·lusió va durar el que dura un compromís en els llavis d’un polític.

El dia de marres ens havia convocat Jordi Portabella, aleshores president del grup municipal d’ERC, a un esmorzar per explicar als periodistes d’informació local l’estratègia republicana dels pròxims mesos. Estava a punt de parlar després de posar-se bé la corbata i pentinar-se la cabellera lleonada quan es va fer pública la notícia bomba. Hereu i la seva claca proclamaven als quatre vents des de Montjuïc la bona nova sense ser conscients del trasbals i la conya que provocaria. No ho havien dit a ningú i només algun membre de l’oposició, com Xavier Trias, va rebre una trucada de cortesia deu minuts abans. El pobre Portabella –bregat en mil batalles- es va quedar tan descol·locat que va haver de repetir tres cops la valoració que va fer a TV3.

Si amb la pretesa candidatura els socialistes buscaven marcar un gol a l’oposició i desarmar-la, ho van aconseguir amb escreix durant un temps. Ningú es va atrevir a qüestionar l’estrambòtica idea i al final la van fer seva, alguns amb un inexplicable entusiasme que ens ha costat als barcelonins una milionada en sous de tècnics, personal de confiança, promocions, viatges a l’estranger, estudis i informes. Al final, la boutade d’Hereu no va tenir l’efecte desitjat i el PSC es va acabar estavellant electoralment com tots ja coneixem.

És injustificable tant el silenci còmplice com la falta de crítica a tanta barbaritat. Pretendre que Barcelona fos la seu d’uns jocs olímpics d’hivern era un acudit sense gràcia i no només pel malbaratament de diners públics que suposaria l’empresa en plena crisi. És de capsigranys ignorar els efectes del canvi climàtic i les previsions que avisen que a curt termini el Pirineu es quedarà sense neu en cotes inferiors als 2.000 metres. Si a això hi afegim les conseqüències mediambientals que suposaria crear artificialment condicions siberianes en un territori cada cop més africà, on l’estiu comença al març i no se sap quan acaba, doncs ja està tot dit.

Per sort som un petit país on els miracles sovintegen. Aquesta setmana passada se n’han produït tres com a mínim: la candidatura de Barcelona ha quedat en estat d’hibernació, TV3 per fi un director que és periodista i independent alhora, i Salvador Sostres es preocupa seriosament per la meva miserable existència i ho fa a través de les xarxes socials després de glossar les meves habilitats per sobrevolar teulades amb la meva escombra.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides