Ens perd l’orgull

Aquests dies tothom es vol apropiar de l’estudi d’arquitectura RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramón Vilalta) que ha rebut el premi Pritzer, un dels més prestigiosos del món. Els diaris de Madrid els fan espanyols, els d’aquí, catalans, els de Girona, gironins i els mitjans locals, olotins. Tothom a corre-cuita fent-se seus els tres arquitectes premiats, fins i tot, qui no sabia ni l’existència de l’estudi ni del premi. El motiu pel qual els han donat el guardó tampoc és important: és un premi famós, amb això n’hi ha prou.

Segons l’acte del jurat, “cada vegada més persones tenen por que, a causa d’aquesta influència internacional, perdem els nostres valors locals, el nostre art local i els nostres costums locals”. El jurat creu que els arquitectes premiats “ens ajuden a veure, d’una manera bella i poètica, que la resposta a aquesta pregunta no és “una o altra” i que podem, almenys en l’arquitectura, aspirar a tenir les dues coses: les nostres arrels fermament en el lloc i els nostres braços estesos cap a la resta del món”. Retòrica no els manca, als arquitectes del jurat, queda clar.

En tot cas, tothom està molt content. Jo també. Que l’arquitectura que es fa al país sigui reconeguda és un motiu d’alegria, encara que a nosaltres no ens toqui ni de lluny. Però el mèrit és seu i tan sols seu. Cal felicitar-los i poca cosa més. No tinc res contra aquests arquitectes. De fet, no els conec personalment però la gent m’ha parlat bé d’ells, del seu tracte afable i la seva generositat. No poso en dubte la seva vàlua professional, en tot cas puc discrepar de la seva línia de treball. Tanmateix, he de confessar que la llista d’arquitectes que, per mi, mereixen aquest premi abans que RCR és llarga, molt llarga. A banda d’això, quan he tingut relació amb la seva arquitectura pública, que és la que més m’interessa, m’ha deixat sempre un regust agre. Exposaré els casos:

1. Exposició al CCCB sobre Hammershøy i Dreyer el 2007. Una lliçó magistral del que no ha de ser un muntatge expositiu. Una exposició ha de mostrar de la millor manera possible la narrativa del comissari i les peces exposades. La idea d’imitar la llum de les obres de Vilhelm Hammershøy amb una il·luminació asimètrica i insuficient és tan peregrina que hauria d’haver caigut en la primera reunió amb els comissaris. Incomprensiblement, l’infantil recurs de “si en el quadre és de nit, posem-hi poca llum” anava acompanyat d’un ús tipogràfic absurd i erroni, que impedia la lectura, però que, a més, només està al servei del gust dels arquitectes. Per si faltava alguna cosa per complicar-ho, el laberint incòmode en què es conformava la mostra feia que marxessis de l’exposició pensant que segur que t’has deixat alguna cosa per veure.

2. Centre Cívic de Riudaura. 1999. No s’ha pogut utilitzar mai, per problemes de seguretat. Ha costat 1.000.000 d’euros entre la construcció i els adobs que s’hi han hagut de fer, per estar construït sobre una riera. A banda de no complir la normativa: la terrassa metàl·lica crema quan li dóna el sol, l’excés de vidrieres fa que escalfar a l’hivern i refredar a l’estiu esdevigui insostenible… i això que ells són de la zona. L’Ajuntament hi penja uns cartells a les parets del centre advertint als arquitectes que s’hi apropen a fer fotos que per moltes fotografies que facin a l’edifici no el podran veure per dins perquè mai no ha funcionat. Al llarg d’aquests anys diverses parts de la teulada i el sostre fals han caigut. A vegades, prop de nens que hi jugaven. Els veïns han demanat als arquitectes solucions, però la resposta queda clara en una entrevista a una tele local on Carme Pigem va afirmar: “El Centre Cívic de Riudaura està molt bé arquitectònicament parlant, el tema de la seguretat als edificis s’ha fet sortir de mare”. Afortunadament, en l’actualitat s’estan trobant punts en comú, RCR està col·laborant i sembla que 18 anys més tard, la solució per Riudaura està propera.

3. Biblioteca/llar d’avis, Sant Antoni Joan Oliver. 2007. Seguint la seva trajectòria l’edifici té molt d’escenogràfic i d’espectacle. Personalment, crec que les Biblioteques són dels pocs edificis que han de ser icònics. Està bé que la gent passi i s’hi fixi, potser així hi entraran. Ara bé, els acabats en negre brillant porten de corcoll els responsables del manteniment. Un edifici d’ús diari i popular no hauria de ser concebut com una joia de luxe. Que això es faci per a restaurants d’elit amb diners privats, no amb diners públics. Només una porta separa el carrer de la planta baixa dels treballadors que hi són, morts de fred a l’hivern. Les taules metàl·liques (segell de la casa) enrampaven els usuaris. Les baranes eren massa baixes amb perill pels nens que s’hi aboquessin. Moltes coses s’han hagut de modificar. Segur que Pere Quart faria un bonic conte amb aquest edifici.

4. Exposició Creativitat Compartida al Palau Robert. 2015. Poques vegades, després del malbaratament del Fòrum 2004, he vist una exposició amb tanta despesa gratuïta. Amb això vull dir injustificada, perquè de gratis no en te res. I es va pagar amb diners públics. Fins i tot l’Ajuntament d’Olot va haver de posar-hi diners. El muntatge, òbviament dissenyat pel mateix estudi, era d’una grandiloqüència i arrogància molt exagerades. Curiosament, quan vaig visitar-la, uns duies després de la inauguració, estaven col·locant un llistó de fusta perquè el pas de vidre que havien fet per entrar a la sala feia ensopegar els visitants. És el que té l’arquitectura de luxe, que l’usuari és més una molèstia per les fotos que altra cosa.

En resum, felicitats als guanyadors però hom es queda amb la sensació que malgrat tot el que ha passat durant els darrers anys, l’entorn de l’arquitectura encara no s’ha adonat que la seva professió és, sobretot, de compromís social. No necessitem més monuments, si us plau.

(Visited 50 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari