Treballar amb el simbolisme i no morir en l’intent

Des de fa un temps al Castell de Montjuïc es fan intervencions artístiques. Per alguns, el castell és força simbòlic en molts aspectes. Des dels militaristes que estan emprenyats perquè han tret el Museu de les Armes fins als que defensen que sigui un lloc de respecte per als afusellats del bàndol nacional i els que per contra volen que sigui un lloc de respecte per als afusellats del bàndol republicà.

La seva història és llarga i trista, recordem que els seus canons no apuntaven al mar per protegir la ciutat sinó a la ciutat per evitar insurreccions. A partir dels darrers anys del segle xix, va servir de presó de la lluita obrera. Hi van ser tancats i torturats anarquistes a la dècada de 1890. També hi van tancar els detinguts arran de la Setmana Tràgica. Hi va ser afusellat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. El 1919 hi van tancar més de 3.000 obrers, empresonats a causa del conflicte de La Canadenca.

Després de l’esclat de la Guerra Civil el Front Popular el va convertir en presó i lloc d’afusellament per als alçats o els simpatitzants de la “causa nacional”, i es va fer famós el fossat de Santa Elena, on van ser assassinats militars, capellans, conservadors, joves falangistes, estudiants, empresaris, requetés i tots aquells que fossin sospitosos de donar suport al cop militar.

Durant la repressió franquista van ser executats més de 4.000 presos republicans i catalanistes al castell, entre els quals destaca el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. Allà mateix es va erigir un monument als caiguts en memòria dels afusellats nacionals (oblidant els republicans també afusellats).

Com veieu, és un lloc carregat d’història, de dolor i de memòria col·lectiva. Arran de la darrera confrontació simbòlica al Fossar de les Moreres, m’ha agafat per preguntar-me com és que a Montjuïc ningú ha desfermat cap estirabot a les xarxes socials que forcés l’Ajuntament a haver de desballestar ràpidament alguna de les seves instal·lacions. He investigat si els autors d’aquestes intervencions artístiques havien rebut algun missatge de rebuig o alguna pressió per escollir el tema o la formalització de les seves peces. Res de res. El que sí que he pogut constatar és que les condicions en què treballen són molt millorables, que l’administració té subcontractada la producció a una empresa privada i que a més l’entrada al recinte no és gratuïta des del 2014. Aquest darrer punt crec que s’hauria de solucionar en breu. En tot cas, que paguin els turistes, però no és lícit cobrar als ciutadans de Barcelona per visitar el seu castell. Així que, buscant polèmiques, m’he trobat amb la precarietat dels artistes (que per cert és endèmica) i la privatització de serveis i d’espais.

La pregunta, però, segueix vigent: com és que cap de les peces instal·lades ha generat controvèrsia, ni tan sols debat? A banda de la negació del govern municipal actual a una entitat perquè celebrés una missa franquista, la darrera polèmica que es recorda és la de les banderes. Cap al 2005, quan l’Estat va cedir l’espai a la ciutat hi va haver un incident. Segons sembla, José Bono, llavors ministre de Defensa, hauria condicionat la cessió al fet que la bandera espanyola hi onegés a la part més alta. Un altre cop els símbols.

Després de rumiar-hi una mica, crec que la manca de polèmica en aquest espai, tan emblemàtic com el Born o el Fossar de les Moreres, és per tres motius.

En primer lloc, està lluny del centre. Els barcelonins som una espècie acomodatícia, ens fa mandra tot allò que va més lluny de la plaça d’Espanya, les Glòries o la ronda del Mig. Això fa que el que passa a Montjuïc no transcendeixi a la ciutat.

Després, i potser això és el millor, tot i que no el més determinant, la qualitat de les peces instal·lades ha estat molt alta, majoritàriament. Els artistes que les han fetes compten amb carreres solvents i el seu treball és rigorós i ben executat. En els dos casos citats, el Born i el Fossar de les Moreres, hi veig errades de llenguatge. No penso que sigui cap manca de respecte i òbviament la polèmica és per una altra cosa, però parlant de les peces en si mateixes, hi ha coses que grinyolen. Ja vaig explicar, en aquesta mateixa columna, que un dels problemes amb l’afer del Born va ser que era una instal·lació pseudoartística feta per un arquitecte, no per un/a artista. En el cas del Fossar, han estat estudiants, que justament estan en el moment de poder equivocar-se.

Finalment, el motiu menys interessant però potser el definitiu és que Montjuïc no ha estat (encara) ungit com a símbol patri per l’independentisme hiperventilat, que deia en David Fernández, o l’anticolauisme furibund. Encara és un espai on la història no ha estat revisada per adaptar-la al relat processista. És per això que no hi ha problema si instal·len un rellotge de sol fet amb un canó; una esfera mirall, que deforma allò que reflecteix; o uns mots, punyents i poètics alhora, escrits amb neons.

No voldria aixecar la llebre, però aprofiteu que encara és un espai no tematitzat per gaudir d’obres que aborden, conceptualment i simbòlicament, maneres d’aproximar-se i reflexionar sobre la memòria a través de l’art. Potser demà ja serà tard.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides