La deconstrucció d’Europa

La UE ha fet fallida. Si més no, l’Europa que ens han imposat en els darrers 25 anys i que no té res a veure amb la de la Declaració Schuman, la del carbó i l’acer, aquella que pretenia immunitzar per sempre més un continent que havia esdevingut un camp de batalla secular de les temptacions bèl·liques i expansionistes. Des de l’esquerra sempre s’havia alertat, sense massa èxit, de la deriva perversa que estava prenent la construcció europea. El Tractat de Maastricht (1992) va atorgar patent de cors als sectors financers i oligàrquics, que van imposar a qualsevol preu la doctrina neoliberal. La moneda única serviria únicament per garantir la rendibilitat dels capitals i facilitar l’endeutament descomunal dels anomenats “perifèrics”, mentre que l’Europa de l’economia social, model alguna vegada, era condemnada al desballestament implacable. I la cirera del pastís: els contribuents europeus han aportat 700.000 milions d’euros en el rescat bancari.

Avui, el balanç és decebedor. Al Sud, el teixit industrial ha desaparegut i s’ha instal·lat la precarietat i l’austeritat permanent. Fa uns anys, abrandats europeistes; ara la fe trontolla. Segons les enquestes del Pew Research Center, el 71% dels grecs no volen ni sentir-ne a parlar de Brussel·les; i el 39% dels italians, tampoc. A l’Est, el fracàs de la integració ofereix estadístiques per a la reflexió. La meitat dels polonesos, txecs, hongaresos i eslovacs dubten sobre si s’ha millorat respecte a 1989 i el 60% de romanesos manifesten que es vivia millor sota la satrapia de Ceaucescu. Fins i tot, en el cor de la UE, allà on els beneficis han estat quantiosos, també creix el dubte i la nostalgie. Un estudi elaborat pel Centre d’Investigacions Sociològiques Berlin-Brandenburg entre persones adultes de les zones orientals d’Alemanya revela que el 52% dels enquestats considera que el capitalisme és un sistema destructor que no funciona i valoren molt positivament algunes circumstàncies de l’antiga RDA, com la plena ocupació (66%), la igualtat de la dona (69%) o les prestacions als treballadors i la seguretat social (62%).

Intranscendent en el nou escaquer mundial que es perfila multipolar i oriental i abandonada pel seu protector, la UE –o el que quedi- també haurà de repensar el seu lloc al món, sense OTAN ni tuteles imperials. Qui ho hauria de dir que Europa seria un dia aquell “Imperi del Mal” amb el que Ronald Reagan va definir la Unió Soviètica d’Andrópov allà pels anys 80. Les declaracions a la BBC del futur ambaixador nord-americà a Brussel·les, Ted Malloch, han acabat d’enfonsar la classe política europea. “En el passat, jo ja he estat en llocs diplomàtics que m’han permès col·laborar en l’enfonsament de la URSS. Ara ens trobem amb una altra Unió que també necessita ser domesticada”. No era cap secret l’animadversió de Donald Trump envers la UE, però sorprèn la virulència amb la que anima els “pobles d’Europa” a seguir les passes dels britànics.

Però la tragèdia europea s’amaga a les seves pròpies entranyes, condemnada a repetir els sagnants errors d’ahir. Sorgeixen, ja sense complexos, els fantasmes d’un passat no massa llunyà: els néts de Hitler, Mussolini, Franco, Petain, Horthy i Antonescu ocupen els escons, les alcaldies, les regidories i s’apresten a l’assalt del poder. Fa tres setmanes, a Coblença (Alemanya) es va organitzar una conferència paneuropea amb uns ponents de luxe: Marine Le Pen (Front National), Franke Petry (Alternativa per Alemanya), Geert Wilders (PVV, Holanda), Matteo Salvini (Lliga Nord) i Harald Vilimsky (Partit per la Llibertat, Àustria). Un clamava per una “primavera patriòtica” per enfonsar la UE i rescatar la sobirania nacional; l’altre anunciava “el retorn de les nacions-estat” i un tercer exigia respecte “per les identitats que ens uneixen”. L’ambient era festiu. Les eleccions generals són aquest any a França, Holanda i Alemanya i sembla que no els anirà gens malament, segons les enquestes. La fórmula xenófoba del “Nosaltres primer” funciona, s’estén i està guanyant la partida.

Entre el neoliberalisme que ha condemnat les classes mitjana i treballadora d’Europa a la misèria i la ultradreta que recull els beneficis de la frustració i el descontent. Alguna cosa s’ha podrit a la UE.

(Visited 46 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari