Polítics exemplars

Llegeixo que Jordi William Carnes presidirà a partir d’ara el centre tecnològic Leitat de Terrassa i que, segons assegura el diari Expansión, compaginarà aquesta responsabilitat directiva amb dues feines més: la de director general de Turisme de Barcelona i la de president del Centre Tecnològic de Catalunya. L’incombustible Carnes, amb més vides que un gat i pocs escrúpols ideològics, es mereix una gran ovació. Va fer carrera amb el PSC, primer de la mà de Pasqual Maragall i després dels que van desterrar l’expresident català perquè ja no els feia servei. Va sobreviure a l’escabetxada electoral de Jordi Hereu apuntant-se sense complexos al govern de Xavier Trias i ara segueix tallant el bacallà amb la fada Colau.

No m’han sorprès gaire els seus canvis de jaqueta. Carnes ha representat sempre l’ala més liberal del socialisme maragallià fins al punt de passar per la dreta a l’autodenominat socialdemòcrata Trias. Va ser el principal valedor de la privatització dels serveis funeraris municipals assegurant amb una gran clarividència que això estimularia la competència i abaixaria els preus. Com tots sabem, aquesta privatització no només ha afavorit durant anys l’oligopoli de dues empreses, sinó que ha situat Barcelona al capdavant de les ciutats de l’Estat més cares per morir-se. Així que, aprofitant que ara el govern Colau crearà la seva pròpia funerària, trobo que seria interessant que algú valorés si el visionari Carnes és la persona més indicada per seguir al capdavant del turisme barceloní.

Ell també és en gran part responsable del pla de mercats municipals, ara qüestionat per entitats veïnals i socials d’alguns barris perquè la remodelació al dictat de la Marca Barcelona ha anat acompanyada d’una privatització de l’espai públic en forma de supermercats i places d’aparcament. Recordo com si fos ahir la reforma del mercat del Clot. Es va vendre als veïns com la solució per revitalitzar el casc antic del barri, però es va endur per davant negocis familiars molt estimats i va obligar els que van sobreviure a encarir els preus per compensar la gran inversió feta. Com va passar amb les Olimpíades, qualsevol crítica va ser considerada anatema. I per acabar d’adobar-ho, en una mostra de gran intel·ligència, la reobertura va coincidir amb l’aterratge del mastodòntic centre comercial Les Glòries.

Tornant a la seva col·lecció de càrrecs, m’agradaria preguntar al senyor Carnes quin és el secret del seu èxit i com és possible que pugui compaginar tres feines de gran responsabilitat i no parar boig. Ho dic perquè jo, periodista condemnada a la precarietat de forma vitalícia, haig de treballar en tres llocs diferents per poder superar amb prou feines el sou de mileurista. I per poder-ho fer haig de fer més hores que un rellotge i organitzar-me l’agenda al mil·límetre per poder arribar a tot arreu i intentar no patir un infart o un ictus en l’intent. Com que parteixo de la premissa que el senyor Carnes no es limita a escalfar cadires i a parar la mà a final de mes sinó que compleix amb les 40 hores setmanals de rigor a cada feina, no puc fer més que treure’m el barret davant la gran capacitat de treball que demostra.

Altres polítics com Carnes, supervivents de mil i una batalles, marquen el camí a seguir per la discreció i maneres de fer per mantenir-se sempre surant. Ara em vénen al cap Toni Comín, Ferran Mascarell i també Felip Puig, però no són els únics. Tots ells membres d’una casta política catalana de gran pedigrí que brilla amb llum pròpia i que sempre sap on posar-se quan toca repartir els premis en forma de càrrecs. No com el patriota Santi Vidal, la incontinència verbal del qual ha acabat amb la seva bona estrella com a senador. O igual és que l’exjutge –tan treballador ell- s’avorria de no fer res i del sense sentit del seu premi, que també podria ser.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides