La incerta pau

Palestina i les seves cimeres i conferències internacionals han esdevingut un monòton déjà vu. Un bucle pervers que, a tot estirar, només mereix una gèlida nota a les interioritats de la secció internacional, engolida, a més, pel marasme tràgic de l’Orient Mitjà.

Fa dues setmanes, més de setanta països es reunien a París per intentar reactivar l’exhaurit procés de pau. Absents israelians i palestins, el ministre de Defensa israelià, l’ultradretà Avigdor Lieberman, va definir la cimera com un “nou cas Dreyfus“. La trobada va passar gairebé desapercebuda i els mitjans van dictaminar: “Cimera simbòlica“.

El mes passat, el 23 de desembre, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ratificava una resolució (Resolució 2334) que declarava il·legals els assentaments israelians en els territoris ocupats. Catorze dels quinze membres del Consell de Seguretat van votar contra Israel i Estats Units -el darrer exabrupte d’Obama- es va abstenir. La reacció del president Netanyahu no es va fer esperar: “El comportament del Consell de Seguretat és vergonyós” i, dues setmanes després, iniciava la construcció de tres nous assentaments a Jerusalem Est.

A l’octubre passat, la UNESCO aprovava una resolució sobre Jerusalem condemnant “les mesures il·legals contra la llibertat de culte i accés dels musulmans a la mesquita d’Al-Aqsa”. Resultat: Israel suspenia ipso facto la cooperació amb aquesta organització. “La UNESCO ha perdut la poca legitimitat que li quedava”, declarava el president Netanyahu.

El nostre futur no depèn del que diguin els goyim [els no jueus], sinó del que els jueus farem“. La frase és de Ben Gurion, un dels fundadors de l’estat d’Israel, en resposta a una desfavorable resolució de Nacions Unides al voltant dels anys 50 i que sintetitza l’endèmic menyspreu força estès a Israel envers els organismes internacionals, especialment l’ONU. “Aquest és un indret d’ombres per al meu país”, va etzibar l’actual president Benjamin Netanyahu en una intervenció a la seu de Nacions Unides el 2011.

Pel tortuós camí de la impossible pau han quedat una dotzena de resolucions de les Nacions Unides, mai escoltades ni respectades, que tracten del retorn dels refugiats, del caràcter racista del sionisme, de la retirada dels territoris ocupats, de la il·legalitat dels assentaments, de l’annexió il·legal de Jerusalem… Així doncs, els palestins tampoc tenen massa motius per a confiar en això que s’anomena comunitat internacional. Des de la Declaració Balfour de 1917 -gènesi de la llar jueva en una Palestina amb un 90% d’àrabs- fins avui, la humiliació, el dolor i la derrota han acompanyat el poble palestí. Entremig, l’Holocaust, la major infàmia que ha viscut la humanitat, va consolidar un Estat d’eterna memòria i fortalesa inexpugnable. El sionisme esdevindria la doctrina del nou estat.

Avui, el 68% del poble palestí té la condició de refugiat. Més de cinc milions de palestins –dels que un milió i mig viu en campaments- repartits per Jordània, Síria, Líban i Gaza, principalment, descendents de la neteja ètnica -750.000 expulsats de les seves llars entre 1947 i 1949- perpetrada per les milícies jueves. El necessari retorn dels refugiats, exigència palestina, és, simplement, inadmissible per Israel.

Mentrestant, creix i creix el nombre de colons a Cisjordània i Jerusalem Est, actualment uns 900.000 si fa no fa. Els assentaments s’estenen inexorables pel mapa en una política premeditada i estratègica, malgrat les resolucions de Nacions Unides i els Acords d’Oslo de 1993. La viabilitat d’un Estat palestí a Cisjordània ha esdevingut una entelèquia i les fronteres del 1967 s’han alterat substancialment. La simple quotidianitat és impossible. Hi ha 532 punts de control, checkpoints i murs de tota mena que fan que un ciutadà palestí trigui set hores en creuar Cisjordània. Un ciutadà israelià farà el mateix recorregut en trenta minuts.

I per acabar-ho d’adobar, la primera declaració del president Trump de traslladar l’ambaixada nord-americana de Tel Aviv a Jerusalem afegeix més arguments a la pau impossible. Una eventualitat, aquesta, anunciada ja fa anys. Al capdavall, Trump el que fa és donar compliment a una llei aprovada pel Congrés dels Estats Units el 1995 que reconeixia Jerusalem com la capital de l’estat d’Israel i decretava “el trasllat de l’ambaixada abans del 31 de maig de 1999”.

És possible la pau, doncs? Actualment, la polèmica rau en la condició del nou estat que pugui emergir: un estat binacional o dos estats. És viable un estat palestí en un territori esquarterat i sense continuïtat, envoltat, sense aqüífers, amb les millors terres de conreu segrestades, sense la seva capital? És possible actualment un estat on convisquin els dos pobles amb harmonia i igualtat de condicions? Hi ha una alternativa, però, que pertany al domini del somnis secrets del sionisme més arrauxat: la restauració de l’històric emirat de Transjordània, amb la consegüent transferència de la població àrab que ara usurpa Samària i Judea. El primer pas cap l’Eretz Israel.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides