Santa Rita

L’univers està de dol. S’ha mort la Rita d’Espanya, màrtir i santa popular, venerada pels valencians amants dels cigalons i el caloret, i crucificada pels dimonis escuats que no poden sofrir que la gent de bé s’aprofiti de la cosa pública per anar omplint-se de duros les butxaques. Les llàgrimes de cocodril dels dirigents populars començant per les del seu president de dimecres passat, el vergonyós minut de silenci del Congrés en la seva memòria i les lloances sense mesura a la finada, gran demòcrata i millor persona, han situat la política espanyola a un nivell d’esperpent insuportable.

Bramaven algunes folklòriques populars de pinta i castanyoles que la Rita Barberá s’ha mort per culpa dels periodistes, que no han deixat de perseguir-la i de fer-li la vida impossible sense respectar-li ni els cabells blancs ni les perles. El seu pobre cor, acostumat a la festa però no a la burla, no ha pogut suportar aquest assetjament i després de declarar davant del Tribunal Suprem que no sap conjugar el verb blanquejar, ha dit prou a tant menyspreu i s’ha declarat en vaga indefinida de batecs. La Rita s’ha mort en un hotel i ho ha fet més sola que la una i no sé jo si el seu cor ferit ho estava més per la persecució mediàtica o per l’ostracisme a què l’havien condemnat els seus propis companys de partit.

La Rita ens ha deixat imatges i gestos inoblidables, sobretot de les èpoques de vaques grasses quan era alcaldessa i València era una festa. Jo, però, vull recordar especialment un moment d’aquestes últimes setmanes. Era un vídeo de l’entronització de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol on sortia ella recriminant afectuosament a un diputat popular que ja no la saludés. I és que últimament anava la pobre com ànima en pena demanant abraçades d’afecte pels racons. Obligada per la cúpula marianista, va haver de dimitir d’un partit que tant havia ajudat a enriquir i, aferrant-se a la poltrona senatorial, es va dedicar a vegetar a l’última fila esperant entre becaines i roncs que el partit li restituís l’honor perdut.

Amb la Rita no ha pogut ni la tensió arterial, ni el sobrepès, ni la menopausa, ni l’herència genètica, ni els excessos inconfessables, ni la depressió, ni l’edat. El que l’ha fulminat ha estat la marginació que ha patit dels seus propis camarades. L’han condemnat a l’oblit i l’han convertida en invisible malgrat el seu considerable volum, i per això crec que s’hauria de venjar. Jo aconsello a la Rita que passi de seguir la llum que ens porta al més enllà i que es quedi una bona temporada a la Moncloa tocant el voraviu al carismàtic líder popular. Com que no sóc gaire fan dels zombis, jo si fos ella triaria l’aparició fantasmal clàssica amb soroll de cadenes i moviment de mobles per recordar-li al gallec i a la seva banda de gaiters que estan molt equivocats si es pensen que amb ella ben morta i ben enterrada s’han acabat els maldecaps dels populars valencians.

Morir-se és una putada i que es morin els que estimes encara ho és més perquè afrontar la pèrdua és una de les pitjors proves de la vida. Entenc que la seva família no hagi volgut ni periodistes ni polítics al seu enterrament. Estava molt angoixada i deprimida, recorden alguns quan els interpel·laven perquè valoressin la vida de la senadora. No sé perquè però no m’ha sorprès gens veure que els mateixos que un dia li van girar la cara dimecres s’omplien la boca d’afalacs. Tampoc m’ha sorprès comprovar com aprofitaven per culpar l’oposició de la desgràcia. Hàbil estratègia, la dels cínics populars, traient com han fet sempre benefici polític de la difunta encara de cos present.

Espero que la Rita, molt llesta i llarga també, hagi pres nota de tota aquesta comèdia i ara es dediqui a impartir justícia en forma ectoplasmàtica. Té tota l’eternitat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides