Després d’un any d’impasse i dues eleccions, Espanya enceta aquest mes de novembre del 2016 una segona transició. Si la dictadura es va acabar poc després de la mort de Francisco Franco i la transició postfranquista va culminar amb la Constitució de 1978, ara hem assistit a les exèquies del primer règim democràtic, liquidat per la corrupció i els escàndols de malbaratament dels recursos públics, i comença un nou procés de transició política que caldrà segellar, més endavant, amb una reforma de la “vella” Constitució.
En aquest context històric, a Mariano Rajoy li toca jugar, mutatis mutandis, el paper d’Adolfo Suárez. El reelegit president del govern és un personatge que va mamar l’aznarisme, de la mateixa manera que Adolfo Suárez va mamar el franquisme, i que haurà de pilotar, des de dins, la segona transició cap a una Espanya definitivament federal, definitivament europea i definitivament inserida en els codis de conductes occidentals.
Els grans protagonistes de la primera transició i del primer règim democràtic postfranquista han quedat enterrats sota tones de ciment:
· El rei Juan Carlos I, esquitxat pels escàndols de la seva amant Corinna zu Sayn-Wittgenstein i del seu gendre Iñaki Urdangarin, va optar per abdicar anticipadament en el seu fill Felip abans que acabessin de sortir més draps bruts al Sol
· Felipe González s’ha convertit en un lobbista internacional i el seu prestigi ha quedat molt tocat després d’esdevenir un professional de les portes giratòries
· Jordi Pujol ha vist frustrat el seu projecte de crear un règim dinàstic absolutista a Catalunya i la seva biografia ha quedat tacada per sempre més pels affaires de corrupció del seu partit i de la seva família
· José María Aznar i la seva guàrdia de korps (els Rodrigo Rato, Ángel Acebes, Rita Barberá, Paco Álvarez Cascos, Jaume Matas…) estan liquidats després de destapar-se la trama de corrupció del cas Gürtel i de les seves derivades territorials
· ETA ha deposat per sempre les armes i les bombes
Aquesta tardor del 2016 comença un nou temps a l’Estat espanyol, on hi ha molt per fer, molt per canviar, molt per negociar i molt per pactar. La fragmentació de l’arc parlamentari ha acabat configurant un bloc reformista format pel PP, Ciudadanos i PSOE –al qual s’hi poden incorporar el PNB i Coalició Canària- que haurà de ser l’encarregat d’impulsar la necessària relectura i modernització de la “vella” Constitució.
La barreja de la crisi financera especulativa –que ha provocat dolorosos efectes en la societat espanyola (atur, desnonaments, misèria, emigració…)- amb l’espectacular esclat dels casos de corrupció ha estat un còctel explosiu que s’ha carregat el règim del 1978. Els nous partits emergents (Ciudadanos i Podemos) no han substituït el bipartidisme, però han aconseguit acabar amb les pernicioses majories absolutes i han creat un nou escenari polític on la negociació i el pacte resulten indispensables.
Després de la catarsi i la devastació, s’imposa la raó i la construcció. Mariano Rajoy continua com a president del govern, sí, però res ja no serà com abans. Si la primera transició es va forjar amb els Pactes de la Moncloa, ara cal treballar en l’establiment d’un ampli consens polític al voltant del nucli PP-Ciudadanos-PSOE per tal de donar solució als grans problemes que obturen el progrés d’Espanya. N’esmentaré uns quants:
· La limitació, per llei, dels mandats dels càrrecs públics
· La reforma de la llei electoral, en especial en l’àmbit municipal, per evitar el mercadeig i el transfuguisme
· L’enfortiment de l’administració de justícia amb més recursos i personal per tal de garantir la seva independència i la seva agilitat
· La conversió del Senat en una veritable cambra de representació territorial a l’alemanya
· Una precisa delimitació de les competències entre els diferents nivells de l’administració (estatal, autonòmica i municipal) amb l’objectiu d’optimitzar els recursos públics i donar millor servei a la societat
· Una redistribució més equitativa de l’esforç fiscal, de manera que les comunitats que més aporten a les arques estatals no siguin, al seu torn, les més penalitzades, com passa actualment
· Un tractament específic de la qüestió catalana que superi el greuge provocat per la sentència del Tribunal Constitucional que va invalidar una part de l’articulat de la reforma de l’Estatut del 2005 aprovada en referèndum
· La transparència en totes les decisions de l’administració pública, increment de les tasques de fiscalització i càstig implacable contra corruptes i corruptors
Aquesta segona transició que ara comença ha de concretar-se en una reforma de la Constitució de 1978 que, com és preceptiu, caldrà posar a referèndum de la població un cop estigui ultimada. Però aquest procés constituent només serà factible a partir d’una premissa indispensable: la bona voluntat constructiva per part de la majoria –les minories dissidents sempre hi seran i sempre mereixen ser escoltades amb respecte- de la necessitat racional d’arribar a consensos i a acords.
No és cap bogeria ni cap traïció que PP, Ciudadanos i PSOE, des de la seva pròpia identitat partidista, impulsin –de la llei a la llei- una reforma constitucional amb l’objectiu lloable que la democràcia espanyola sigui més neta, més plural i més garantista. Estic convençut que en aquest procés que ara comença, l’independentisme català d’avui trobarà, a través de la reflexió possibilista, una altra manera de relacionar-se, d’entendre i d’entendre’s, sense recórrer a la ruptura, amb els germans i amics que viuen a l’altre costat de l’Ebre.
