A pas de cranc

Aquest dissabte passat no només hem endarrerit els rellotges una hora per deprimir-nos com cada tardor. També s’ha endarrerit una mica més aquesta Espanya que tant es vanta de ser una, gran i lliure, però que l’únic que sap fer és caminar com els crancs, sempre endarrere. És com si aquests insuportables deu mesos d’interinitat institucional, eleccions fallides i traïdories de vol gallinaci només haguessin servit per mostrar-nos un cop més la misèria humana que acompanya la política sense principis. Després de gairebé un any de batusses dialèctiques i de malbaratament de recursos públics, hem tornat a la casella de sortida amb la corrupció institucionalitzada que representa Rajoy perpetuada quatre anys més gràcies als diputats susanistes.

Al marge de les represàlies que el PsoE imposi als díscols i del futur incert que l’espera a l’espectre de Pedro Sánchez predicant en el desert del socialisme ibèric que no és no, el que més m’intriga ara és el perfil del nou executiu popular. A Mariano li cal un govern amb mà esquerra amb l’oposició per garantir-se una certa estabilitat temporal, per això sospesa posar Jorge Torrente i el seu inseparable Marcelo com a ministres de Defensa. No estaria de més que el dirigent popular es plantegés també incorporar al seu gabinet una independent com Rita Barberá. Em consta que al Senat s’avorreix com una ostra sense perles i segur que faria una bona mascletà com a ministra d’Economia o d’Interior.

No deixa de fascinar-me la traça que demostra la premsa cebrianista a utilitzar la florida prosa del diputat Rufián com a cortina de fum per desviar l’atenció de la sang que el suport als populars amb l’excusa de la unitat de la pàtria ha deixat a Ferraz. Resulta que l’independentista és del pitjor per haver dit a la banda d’Isidoro que ni són socialistes ni són obrers. I que sí, que han traït la memòria i els principis que tants homes i dones –entre ells, el meu avi- van defensar arriscant la vida durant la Guerra Civil i el franquisme. És una llàstima que el cultivat Rufián no hagi tingut temps de llegir Lenin i la seva estratègia de pactar amb el diable perquè podria haver aprofitat els seus minuts de glòria en un Parlament que no és el seu per acusar els abstencionistes de leninistes.

El pollastre del Congrés també ens ha distret del festival de l’humor que es viu aquests dies a can Colau i de l’amenaça de moció de censura convergent. Seria la primera vegada que es dóna una situació així al consistori, però després de veure els matrimonis de conveniència entre PP i PsoE al Congrés, entre ERC i CiU al Parlament, i entre BComú i PSC a l’Ajuntament de Barcelona he arribat a la conclusió que el leninisme és avui més vigent que mai. Els convergents, encara traumatitzats per la derrota electoral, volen aprofitar el mal rotllo existent entre comuns i republicans per enviar Colau al forat d’on no hauria d’haver sortit mai.

No sé com acabarà la cosa perquè l’erudit Alfred Bosch no suporta que no li entenguin els acudits i sembla que Xavier Trias no li riu mai les gràcies, però si CiU fracassa en l’estrambòtic intent de recuperar el regne –que només s’entén en clau de disputa interna pel poder- sempre podrà buscar consol en els braços populars. Com en anteriors ocasions, trobarà el germà del ministre Torrente disposat a fer el que sigui per eliminar de soca-rel de la ciutat la pobresa i la desigualtat com va fer abans el seu pare, i la carretada de càrrecs de confiança de solvència contrastada que han aterrat a Sant Jaume cantó mar últimament.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides