Quan els barcelonins obrim l’aixeta per rentar, cuinar o dutxar-nos estem generant un fabulós negoci de 20.000 milions d’euros que enriqueix unes butxaques que amaguen els seus beneficis en una densa trama de paradisos fiscals. En la memòria ciutadana mai no s’havia vist res tan escandalós com la situació creada per la privatització, l’any 2012, de l’empresa pública Aigües Ter Llobregat (ATLL), que abasteix l’aigua en alta que consumim els 4,5 milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona.
LA CONNEXIÓ OPUS DEI
El consorci que es va emportar el concurs convocat per la Generalitat per la privatització de l’ATLL estava format pel grup Acciona (39%) i dues societats instrumentals de la família Entrecanales (Global Lubbock SL i Global Buridan SL), que els donaven la majoria del 51%. L’altre accionista de referència era la societat de jurisdicció britànica Aigües de Catalunya Ltd. (39%), creada a Londres l’1 d’octubre del 2012, quatre dies abans de la finalització del termini per a la presentació d’ofertes al concurs convocat per la Generalitat. Com ja vam explicar en l’anterior edició d’EL TRIANGLE, Aigües de Catalunya Ltd. estava participada, al seu torn, per una filial del grup financer brasiler BTG Pactual i pel misteriós fons d’inversió Pioneer Point Partners.
Si aprofundim en l’esquema accionarial d’ATLL Concessionària de la Generalitat de Catalunya SA –que aquest és el nom oficial de l’empresa guanyadora del polèmic concurs– farem un apassionant i inquietant viatge per les clavegueres dels paradisos fiscals de mig món. La pregunta òbvia és: per què calia muntar una estructura tan complicada i opaca per concórrer a un concurs oficial per la privatització d’una empresa pública catalana? La resposta només pot ser una: per la imperiosa necessitat dels arquitectes d’aquesta operació d’amagar la identitat real dels beneficiaris d’aquest fabulós negoci.
El banc BTG Pactual, presidit en aquell moment per André Esteves, va ser incitat a participar en els concursos de la privatització de l’ATLL i dels túnels del Tibidabo i del Cadí –convocats durant la primera legislatura d’Artur Mas– pel gestor Jorge Lucaya (AZ Capital), molt ben connectat amb l’Opus Dei i amb la cúpula de La Caixa, que es va emportar una bona picossada com a intermediari d’aquestes dues reeixides operacions. Però BTG Pactual, que funcionava amb l’etiqueta de banc d’inversions, tenia una manera molt heterodoxa de fer negocis, utilitzant intensament els paradisos fiscals per escaquejar impostos i amagar els companys de viatge.
Només al paradís de les illes Bermudes, BTG Pactual hi té constituïdes disset societats instrumentals! Una d’aquestes, anomenada BTG Pactual Participations Ltd., és, al seu torn, l’accionista única de la societat BTG Pactual Proprietary Feeder (1) Ltd., domiciliada al paradís fiscal caribeny de les illes Caiman. Seguint amb aquest joc de “nines russes”, BTG Pactual Proprietary Feeder (1) Ltd. figura com l’accionista fundacional d’Aigües de Catalunya Ltd., la companyia creada a Londres pel despatx de l’advocat James Anderson, que tenia el 39% de l’empresa que subministra l’aigua en alta a l’àrea metropolitana de Barcelona.
És a dir, una part molt important dels beneficis del negoci de l’aigua a la conurbació barcelonina viatjaven a Londres i, des d’aquí, es repatriaven al paradís fiscal de les Bermudes a través del paradís fiscal de les illes Caiman. Segons ha pogut saber EL TRIANGLE, l’home de màxima confiança d’André Esteves per organitzar tota aquesta sofisticada operativa fiduciària va ser l’italià Marcelo Hallack, que figura en els registres d’Aigües de Catalunya Ltd. com un dels representants de la societat.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
