La nostra existència col·lectiva transcorre en un bucle macondià ben entortolligat i sense fi. És en aquest escenari de surrealisme màgic ibèric, incomprensible i inacabable, on es poden produir fenòmens tan estranys com que Francisco Correa acabi admetent que ell en el fons robava per repartir-ho després entre els pobres, que el PsoE tingui Rajoy com a cap de cartell i que una vedella s’escapi de l’escorxador i es dediqui a perseguir el comitè d’empresa de la Nissan, no sé si per ser comunistes com Correa o per ser socialistes com Rajoy. La realitat segueix superant amb escreix la ficció en aquest Macondo tan nostrat i reconec que no tinc ni idea de com sortir d’aquesta delirant situació més enllà de fer-ne mofa.
Els aficionats a la ciència ficció política hem passat una bona setmana escoltant el relat que amb tot luxe de detalls i frases per a la posteritat ha fet Correa dels capricis mundans dels seus amics del PP. Tota la declaració del cas Gürtel dóna per fer una bona sèrie castissa protagonitzada per Carpanta, però jo em quedo amb l’explicació que exonera Correa de tota responsabilitat i culpa. Resulta que el pobre home ha arrossegat tota la vida un insuportable complex de fill d’exiliat pobre i probablement comunista, i haver passat tanta necessitat i vergonya acaba passant factura, física i mental. Delirant el relat del diner fàcil i dels regals a la carta, i comprensible que el fill hagi volgut matar el pare pel trauma viscut convertint-se en un cínic nou-ric sense escrúpols.
En aquest esperpèntic escenari només hi faltava la gestora del PsoE. Les estrambòtiques declaracions del responsable de portar els socialistes al precipici intentant justificar l’abstenció per perpetuar en el govern al president del clan dels Gürtel provoquen vergonya aliena. Més li valdria a aquest senyor estar callat com fa astutament –o no- el desaparegut Albert Rivera. L’abstenció socialista en favor de Rajoy no és el mal menor per a Espanya, és el mal menor per al PsoE perquè molts dels que porten dècades vivint de la cosa pública sense moure un dit es quedarien sense poltrona en unes terceres eleccions. I ja sabem que ara costa més col·locar els polítics caiguts en consells d’administració i si no que li preguntin a la pobra Ana Mato.
Les efemèrides d’aquesta setmana han culminat amb la bonica història amb final trist de la vedella que divendres passat es va passar quatre hores corrent lliure per la Zona Franca perseguint per igual cotxes, policies i obrers. Diuen que els remugants no tenen gaires llums, però aquesta història demostra que a vegades en tenen més que alguns polítics. La bèstia va saltar del camió que la duia a l’escorxador de Mercabarna i va fugir potes ajudeu-me pel carrer K fins a l’aparcament de la Nissan, on va quedar atrapada. El xou muntat pels agents de la Guàrdia Urbana per intentar agafar l’animal sense èxit em fa pensar que l’Ajuntament de Barcelona els hauria de pagar un curset per aprendre a torejar.
La vaca, creient-se fora de perill, va saltar reixes, va abonyegar cotxes i va intentar envestir els treballadors de la Nissan del torn del matí, inclosos els membres del comitè d’empresa de les diverses factories de la multinacional que s’havien de reunir a la Zona Franca per negociar el conveni col·lectiu. Van ser quatre hores de corredisses, veròniques d’aficionats i olés del públic assistent que van acabar amb la vaca sedada per una treballadora del Zoo i posteriorment trossejada per a delit dels humans carnívors. La imatge és una bona metàfora d’aquesta Espanya macondiana on l’esquerra vota el candidat de la dreta i els rics són comunistes. Sort en tenim de l’incombustible Miquel Iceta i de les seves actuacions estel·lars. Almenys podrem seguir rient.
