Des del primer cafè del dia (Brasil, Indonèsia, Etiòpia…) i el gas amb què el fem (Algèria, Nigèria, Noruega…) fins a l’últim telenotícies (imatges del món), la nostra quotidianitat és un recorregut pel planeta. Els productes circulen, de vegades a la velocitat de la llum, en totes les direccions. No hi ha fronteres per a les coses. Les fronteres estan reservades als humans.
Els Estats tenen una característica essencial: la sobirania, això és, la facultat d’implantar i exercir la seva autoritat de la manera en què ho creuen convenient. Per a l’exercici de la sobirania per part dels Estats es creen límits definits en porcions de terra, aigua i aire. En el punt precís i exacte que aquests límits arriben a la seva fi és quan es parla de fronteres. Així de simple i taxatiu descriu Wikipedia les fronteres.
I en això estem: un Estat, una bandera, un exèrcit, una frontera. Com si el món s’hagués aturat en el romanticisme vuitcentista. Va semblar que amb els acords de Schengen, quan Europa presumia de balneari, les fronteres estaven destinades a ser un anacronisme, que és el que són. Però els fets, tossuts, s’obstinen a demostrar-nos el contrari o, almenys, a fer-nos veure que les fronteres per res són el que van ser.
Per exemple, a gairebé tot arreu les fronteres ja no són sinònim de duanes. Els ports i aeroports, més que barreres al tràfic de mercaderies, són portes d’accés lliure, terminals nervioses d’un flux ininterromput de mercaderies, incloses les il·legals, paralegals o opaques. Cosa que en l’univers dels intangibles, adquireix tints de ciència ficció. Els diners són un tràfic de dades a 300.000 quilòmetres per segon. I la informació és tanta, tan ràpida i global, que se’ns escapa de les mans. En aquest context d’un món mercantilment globalitzat no fa riure parlar de fronteres?
Riallada que se’ns congela quan ens apareix l’altre rostre de les fronteres, el de les persones. Perquè les fronteres, en la seva expressió més crua i sinistra, gairebé l’única existent, la que se’ns ha enganxat en l’imaginari col·lectiu, és la de les persones. Rememorant les pitjors imatges de la II Guerra Mundial, els filats tornen a campar per la civilitzada Europa. Ara més eficaços, capaços de destrossar el cos si intentes travessar-los. Murs, com el de 3.185 quilòmetres que s’està construint a la frontera d’EE.UU amb Mèxic, Palestina, Sàhara… I així fins a prop de 40 per tot el món. Tots per impedir el pas de persones, no de mercaderies, clar. Tots amb la vista posada en els emigrants, els més pobres, els perseguits. Riallades desperta “el mur de la vergonya” que va dividir Berlín durant la guerra freda, davant aquest panorama universal de fronteres farcides de navalles, equipades amb electrònica d’última generació, vigilades per gossos i policies ensinistrats.
Com la famosa bomba de neutrons, que destrueix la vida sense danyar els objectes, l’ordre de coses dominant impulsa un món d’interessos mercantils sense fronteres mentre impedeix la lliure circulació de les persones, mitjançant fronteres innombrables.
Cosa que no podria explicar-se sense els nacionalismes, en nom dels quals es tracten d’erigir barreres que, com diria Mao Zedong, solament són tigres de paper. Perquè, malgrat el Brexit (o precisament a causa d’ell), els patètics referèndums d’Holanda i Hongria, les porqueries de Donald Trump, etc. etc., els humans no solament ho som de manera unitària sinó que, cada vegada més, prenem consciència d’això.
I que consti que als que no ens agraden les fronteres (“les fronteres estan fetes per als pobres”, va dir Ada Colau), tampoc ens agraden els Estats, sense els quals no són possibles, ni les sobiranies que les justifiquen. Ni tan sols les que tant s’esmenten, adscrites a nobles causes.
