La sobirania ha estat una de les qüestions més esmentades a la Gran Bretanya abans i després del Brexit. Encara que allà, com aquí, no tots semblen voler dir el mateix quan la invoquen, la reclamen o l’enyoren. I és que el vell concepte s’ha tornat tan polisèmic que resulta gairebé irrecognoscible.
A diferència d’altres grans nocions, la sobirania no va ser cosa de grecs i romans. Segons el jurista Georg Jellinek, es va forjar en l’Edat Mitjana: “En lluita amb aquests tres poders (l’Església, l’Imperi romà i els grans senyors i corporacions) ha nascut la idea de la sobirania, que és, per tant, impossible de conèixer sense tenir igualment coneixement d’aquestes lluites”. Jean Bodin, el 1576, va definir la sobirania com el poder absolut i perpetu d’una República i sobirà és qui té el poder de decisió, de fer les lleis sense rebre-les d’un altre”. Per al diccionari de la RAE, sobirania és la màxima autoritat dins d’un esquema polític i sobirà és el ser superior dins d’una entitat que no és material.
Sobirania, en fi, sembla ser alguna cosa relacionada, esclar, amb el sobirà i, més concretament amb el sobirà absolut, si es té en compte la vocació d’autoritat total que del concepte dimana. No obstant això, a Anglaterra (que segueix comptant amb una sobirana) la sobirania apareix com a eufemisme de nacionalisme, sempre present en el discurs euroescèptic, encara que no falten els qui, sobretot des de l’esquerra, situen la sobirania al Parlament de Westminster, “com a muralla contra les ingerències polítiques del monarca, temptat per la tirania o potències exteriors”, segons resen els principis constitucionals britànics, des del segle XVIII.
Per acabar d’adobar-ho, resulta que el soberanisme britànic, diguem-ne dominant, està a més barrejat amb arguments internacionalistes. Amb un fort record de l’Imperi, hi ha gent en el Regne Unit que ha percebut el mercat comú europeu com un marc massa estret per a les seves ambicions mundials. Per això, les seves prioritats s’han dirigit al reforçament de les seves especials relacions amb EE.UU i al manteniment dels vincles postcolonials en el marc de la Commonwealth, que a dia d’avui s’assembla més aviat a una vieille dame.
Això no compta per l’UKIP, que no té un discurs sobiranista amb la dimensió internacional que adquireix en el partit conservador. Amb una vena populista, prioritza la defensa dels interessos anglesos, pretesament assetjats per la gran Europa i per les masses de migrants, i construeix la seva estratègia en un context social particularment tibant, en el qual l’espectre de l’estranger és permanentment enarborat. Els simpatitzants del partit de Nigel Farage es recluten principalment entre les capes més desfavorides de la població britànica, que es consideren les primeres víctimes de les directives europees. Entre ells trobem treballadors precaris dels antics centres industrials en crisi, una bona part del món rural i els pescadors, en particular de l’est i del sud d’Anglaterra.
En el partit conservador, els sobiranistes pertanyen sobretot a les classes mitjanes i altes, incloses les elits polític-financeres del país, a imatge de Boris Johnson, antic alcalde de Londres i figura senyera de la campanya en favor de la sortida. En el Labour, des del punt de vista sociològic, el corrent sobiranista procedeix més de les classes populars que de les professions intel·lectuals i liberals, grup que forma l’altra diana de l’electorat laborista. Com en la dreta, en aquest euroescepticisme d’esquerra es manifesta la vinculació a certs valors percebuts com típicament britànics, com la sobirania parlamentària.
Aquesta diversitat sobiranista, que alguns consideren més anglesa que britànica, també cavalca per la nostra terra. Tal vegada no ens sona això del “procés sobiranista”? No van començar els convergents a denominar-se sobiranistes, després d’abandonar el líric catalanisme? No hi ha qui des de l’esquerra es reclama sobiranista? No s’han contagiat d’aquest concepte alguns politòlegs? Encara que en aquest cas, sense Westminster pel mig, sobiranista segueix sent a Catalunya sinònim de nacionalista. Cosa que, determinada per l’evolució de les espècies, va derivar en independentista i, per a més comoditat, s’ha quedat en “indepe”. Potser com a simple reflex del que està passant en la realitat.
