La fi del bipartidisme a Espanya no cau, com els flocs de neu, del cel. És conseqüència de profunds canvis socials, que tenen molt a veure amb les retallades i l’esgotament de la vella política. No obstant això, com es posa de manifest a Alemanya, alguns faran tot el possible per impedir que la realitat acabi espatllant una bona ficció.
En les últimes eleccions generals de 2013 a Alemanya, els conservadors de la CDU-CSU (el partit d’Angela Merkel) van obtenir 311 escons; els socialistes, 193; el Partit de l’Esquerra, 64 i els Verds, 63. Tot això, després dels corresponents ajustos d’un sistema electoral que afavoreix descaradament a les majories (bipartidisme). O sigui, que una aliança dels socialistes, l’esquerra i els verds hagués obtingut amb 320 escons (9 més que la dreta) una majoria suficient per formar govern.
Per què una aliança aparentment tan natural no va arribar a produir-se? Perquè el consens polític establert, almenys des de la II Guerra Mundial, així ho determina. Amb els seus ets i els seus uts (pactes puntuals amb liberals i verds), socialdemòcrates i conservadors se les van apanyar durant dècades per fer funcionar el bipartidisme. I quan aquests equilibris van començar a flaquejar (final de la guerra freda i unificació alemanya) i, en conseqüència, posar en qüestió l’alternança en el poder entre els dos partits dominants, van tirar pel dret, formant govern conjuntament mitjançant la denominada “gran coalició”. La primera “gran coalició” alemanya es va produir el 1966, sent canceller Kurt Georg Kiesinger, un personatge amb passat nazi; la segona, el 2005 amb Angela Merkel i l’actual, el 2013.
Aquesta anomalia, que nega el joc democràtic (existència d’una oposició a qui exerceix l’acció de govern, encara que sigui formalment), es presenta com un triomf del “consens”. Un concepte especialment tòxic, utilitzat ad nausean en el context europeu i que, com diu Luciano Canfora, resulta especialment nociu, “perquè on comença el consens acaba la democràcia”. La “gran coalició” constitueix, en fi, sense careta, l’expressió més depurada de “dos partits, un programa”, que és el que se’ns està intentat vendre a Espanya. Gràcies al consens, a Alemanya s’han realitzat dràstiques reformes laborals i socials.
I no és casual que sigui precisament Felipe González qui aparegui aquí com un capdavanter de la fórmula, si es té en compte la seva identificació i els molts favors que deu a la socialdemocràcia alemanya, des que en la Transició va caminar de la mà de la Fundació Friedrich Eber, la més gran i antiga de les fundacions polítiques alemanyes. I al costat d’ell, la “Santa Aliança” de l’statu quo, en la qual, naturalment, els mitjans de comunicació porten la veu cantant. Els efectes derivats de la fi del bipartidisme no són gens dramàtics, com s’intenta fer-nos veure, sinó tot el contrari. Constitueixen una oportunitat única per al progrés democràtic i, en qualsevol cas, l’expressió política de la realitat social. La “fragmentació de les forces polítiques no és una patologia, sinó que és un fet natural i pot constituir una riquesa”, recalca Canfora.
Seguint al filòleg italià (“la propietat consolidada dels mitjans distorsiona el camp polític i ajuda a formar un electorat despolititzat i fàcil de dirigir”), no és res d’estrany que en aquestes circumstàncies surti en tromba (des de la caverna mediàtica fins a El País), tota la tropa d’opinadors per fer-nos por amb la “inestabilitat”, propugnar una aliança per la dreta i, sobretot, traçar unes infranquejables línies vermelles a Podemos i, en general, a tot el que s’interpreti que pot estar a l’esquerra dels socialistes. Això aquí, i també a Alemanya, França o Gran Bretanya, on els diputats de la Cambra dels Comuns (inclosos alguns del Partit Laborista) es dediquen a enfortre-se’n de Jeremy Corbin.
La desaforada i sostinguda campanya contra Podemos, amb signatures aparentment tan dispars com les d’Antonio Elorza, Vargas Llosa, Patxo Unzueta, Javier Ayuso, etc. il·lustra admirablement l’intent de tallar en sec amb qualsevol possibilitat de pacte de govern amb algú més a l’esquerra de Pedro Sánchez. I si per això cal associar Podemos a l’odi, la intransigència, el populisme o qualsevol altra categoria afí (i pitjors), doncs es fa. Sempre hi haurà els qui s’ho creguin o els qui, com el pobre Antonio Banderes, se sentiran inquiets perquè “a Espanya s’ha dimonitzat el bipartidisme”. “Les grans democràcies a nivell mundial són bipartidistes i no els ha passat res de dolent”, diu.
