Tan entretinguts estem els catalans gaudint del sainet protagonitzat pels polítics espanyols que no ens hem adonat que aquí tenim dos presidents pel preu d’un, i que un mana molt més que l’altre. És el que té la bicefàlia perfeccionada després de la Maragall-Carod experience: un passeja la cabellera pel país fent proclames independentistes i presumint d’un gran domini dels pronoms febles mentre que l’altre s’encarrega d’executar el que sigui o a qui sigui i d’anar moblant el despatx amb els trofeus. De moment ja té el cap de l’Artur Mas i això no ha fet més que començar.
Oriol Junqueras és el veritable president de la Generalitat. Ja ho deien bé els guionistes del Polònia fa uns quants mesos quan el van nomenar Oriol I el Gras i els càndids convergents els van riure la gràcia. Al marge dels títols reials, a casa sempre hem cregut que qui té la clau de la caixa és qui mana de debò encara que la caixa estigui buida com és aquest el cas. El que encara no sabem és com s’ho farà un historiador especialitzat en la Catalunya del segle XVI perquè li quadrin els comptes del segle XXI, però no ens posem nervioses. Potser durant el COU el líder republicà va tenir una visió del seu futur polític i va acabar fent lletres mixtes.
Aquests dies s’estan nomenant un munt de càrrecs. Fins i tot, el valent conseller d’Afers Exteriors ha tirat pel dret i, obviant els improperis constitucionals que li arriben de Madrid, ha començat a fitxar excompanyes de partit. Em comenten que a la seu ecosocialista no reben sinó disgustos i que encara amb la dolorosa traïció de Raül Romeva per pair, ara han de començar un nou dol per la marxa de la Carme García, ara directora general de Relacions Institucionals. El regidor Alfred Bosch deu estar ben content perquè s’ha complert el seu delirant somni d’un tripartit format per CDC, ERC i ICV. Tant se val que sigui a la banda nord de Sant Jaume.
Seguint amb les designacions governamentals, també uns quants periodistes han vist recompensats aquests dies la bona feina feta. Alguns són adquisicions noves de trinca, però d’altres arriben a la Generalitat ben bregats de guerres anteriors. Recordo el cas, per exemple, de Pere Martí, el nou director de comunicació de Carles Puigdemont. Martí substitueix en el càrrec a Joan Maria Piqué, qui abans de fer de mestre de cerimònies d’Artur Mas, va ser col·locat a dit i amb calçador a la secció de Societat de l’Avui provocant una autèntica revolta a la redacció. Ara li hauran de buscar un altre càrrec ben remunerat per seguir lluint la seva col·lecció d’ulleres.
La nova responsabilitat de Pere Martí, fill del convergent i exresponsable del Centre Unesco de Catalunya, Fèlix Martí, m’ha deixat de nou ben descol·locada. Per ara, l’única explicació lògica que trobo a tot plegat és que l’ha posat el president Junqueras perquè s’asseguri que el fill del pastisser no és temptat pel costat fosc de la força, una mica com va fer la Marta Ferrusola recomanant Lluís Prenafeta al seu marit per tenir-lo controlat fora de casa.
Pere Martí va aterrar molt ben apadrinat a la secció de Política de l’Avui per entrevistar Pere Esteve cada mes fins que aquest es va passar a ERC i va plegar del diari uns anys després per fer de responsable de Comunicació del vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira. El nomenament va caure com un gerro d’aigua freda entre les files convergents perquè el consideraven un dels seus. L’impacte va ser tan fort que fins i tot el card entre lliris Salvador Sostres va estar durant dies passejant per la redacció en estat de xoc i li va dedicar una nodrida col·lecció d’articles d’opinió acusant-lo de traïdor.
Diuen que, per sort, ara estem vivint altres temps i que amb una mica de paciència els catalans acabarem lligant els gossos amb llonganisses. De moment, però, la nova política l’únic que ha fet és que a Espanya cap presidenciable s’atreveixi a presentar la seva candidatura a Felip de Borbó mentre que a Catalunya, molt més lampedusiana per tradició i proximitat geogràfica, hem aconseguit que quasi tot canviï perquè quasi tot segueixi igual.
