Catalunya és un país de pecadors. Ho dic per la quantitat de missatges que aquests dies circulen per les xarxes socials demanant perdó per haver confiat que la CUP votaria el delfí de Pujol. Una de les peticions de perdó més destacades ha estat la de Jordi Sánchez. Es disculpava el president de l’ANC per haver animat els patriotes a votar partits com la CUP. Suposo que això de donar consignes perquè el ramat voti el que tu vols li deu venir de la seva amistat amb l’excomunista Rafael Ribó, amb qui Sánchez ha compartit molts anys de maridatge primer com a conseller de la CCRTV a proposta d’ICV i després a la Sindicatura de Greuges.
La vomitada de declaracions incendiàries a la xarxa ha estat brutal. Des del masclista que ha dit que a la CUP només hi ha ties lletges fins al cretí que ha equiparat els cuparies amb els populars i els ha culpat que Junts pel Sí no pugui governar, com si quedar-se curt d’escons malgrat haver guanyat fos més culpa de l’altre com diu Rajoy que no un fracàs propi. Tanmateix, sort en tenim, de les xarxes socials. Molt pitjor seria que tots aquests psicòpates sortissin al carrer amb l’escopeta a caçar antipatriotes com qui surt a caçar senglars.
Catalunya és també un país de traïdors. Ho ha dit la Carme Forcadell, la presidenta del Parlament més breu de la història catalana moderna i també la menys adient per a aquest càrrec institucional per la seva incontinència verbal i mental. Forcadell s’ha lamentat del desengany que li ha produït la traïció dels cupaires i s’ha quedat tan ampla. No seré jo qui parli de traïció perquè sembla que últimament en la política catalana tot s’hi val, però sí vull recordar a Forcadell la Breu l’engany que suposa haver amagat el candidat al quart lloc de la llista i haver venut que Artur Mas és el procés com abans Jordi Pujol era Catalunya.
De traïdors, Catalunya en va plena aquests dies. Com a la resta de casos, quasi sempre injustos, la CUP s’ha acabat afegint a la llarga llista de botiflers que convergents i republicans han anat redactant des que es va posar en marxa el punyeter procés. Tot plegat molt de societat democràtica i avançada que respecta la crítica i accepta la diferència, no com a Espanya, on o mana el PP o és el caos com hem pogut comprovar aquests quatre anys. Només de pensar en totes les llistes de bons i dolents que ha fet la humanitat per justificar abusos i crims se’m posen els pèls de punta.
Res de tot això no hauria estat possible sense la col·laboració entusiasta d’alguns mitjans de comunicació, tant públics com privats, que no han dubtat a fer seu el discurs oficial a canvi de la sucosa subvenció anual del govern. La seva participació en aquesta gran estafa, com ha dit el meu col·lega de lluites veïnals Xavi Monge, ha estat essencial per lobotomitzar part de l’electorat. Igualment ho han estat els opinadors al servei del règim com és el cas de la Pilar Rahola, que des que es va convertir en biògrafa oficial de Mas no ha parat de dir i escriure barbaritats.
Tanmateix, malgrat ser un país de pecadors i traïdors, els catalans tenim la gran sort de viure en un equilibri perfecte entre el seny i la rauxa, entre la puta i la ramoneta com ho demostren els 23 anys de pau de governs pujolistes. En aquest Macondo tan nostrat es donen fets tan extraordinaris com una vaga de fam d’un dia perquè la CUP voti sí a Mas. El que menys importa és que en realitat els cumbaiàs facin dejuni per pair els àpats nadalencs, aquest any encara més indigeribles pel xou assembleari anticapitalista.
Passat el temps de la rauxa i amb noves eleccions a la vista, sembla que arriba el del seny. ERC, ni que sigui tímidament, demana ara al líder de CDC que se sacrifiqui de debò pel país. Després de ser engolits pel costat fosc de la força, els republicans estan començant a veure clar que Artur Mas és un cadàver polític i que el seu partit esquitxat de corrupció és un fre a les seves legítimes aspiracions de governar Catalunya. Ara més que mai és el moment del sorpasso republicà.
