Més enllà del sorprenent resultat de l’assemblea de Sabadell, ningú no pot negar que la CUP és una organització democràtica que escolta, accepta i respecta la pluralitat de les seves bases. Per això em sobta la desmesurada i feridora campanya que s’ha desfermat a les xarxes contra aquesta plataforma de l’esquerra independentista i anticapitalista.
Des de l’entorn de Junts pel Sí i dels sectors més “hiperventilats” de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) s’han proferit, en els últims dies, tota mena d’improperis i desqualificacions contra els cupaires, titllant-los de “botiflers”, “traïdors”, “agents del CNI”, “espanyolistes”, “borbònics”, “unionistes”, “comunistes”, “emporrats”, “borratxos”.., entre altres “amables” epítets. Malauradament, això no és nou en aquest llarg i inacabable “procés”, encetat l’any 2012, des que la Justícia va imputar l’hereu Oriol Pujol pel cas de les ITV.
Amb anterioritat, altres organitzacions i dirigents polítics catalans han estat víctimes d’aquests “propagadors” de l’odi a les xarxes socials: a Miquel Iceta, Àngel Ros, Joan Herrera, Dolors Camats, Teresa Forcades, Dante Fanchín, Josep-Antoni Duran Lleida, Lluís Rabell, Ada Colau… també se’ls ha estigmatitzat amb violents insults personals, molt sovint des de l’anonimat. Aquests atacs, totalment gratuïts i exagerats, han acabat creant un ambient tòxic i verinós que enterboleix la necessària coexistència pacífica entre totes les persones que vivim i treballem a Catalunya, tant si estem a favor com en contra de la independència.
L’origen d’aquesta teledirigida i malaltissa agressivitat fòbica és fàcilment deduïble. Prové de nuclis molt fanatitzats que defensen, al preu que sigui, la reelecció d’Artur Mas com a pròxim president de la Generalitat. Aquesta voluntat, perfectament legítima i lloable, només presenta un inconvenient i és que la coalició Junts pel Sí té 62 escons al Parlament de Catalunya, insuficients per garantir la investidura d’Artur Mas i per falcar un pacte de governabilitat.
El #pressingCUP és un dels episodis més barroers i vergonyosos que ens ha tocat viure en els últims mesos. Els “matons” que ronden per Internet s’han abraonat amb ràbia i fúria contra els cupaires perquè encara no han decidit facilitar la reelecció del diputat número 4 de la llista de Junts pel Sí per Barcelona. A més, durant la campanya electoral els seus representants ja van dir als quatre vents que no ho farien.
La tolerància és un valor superior que defineix la qualitat democràtica d’una societat i d’un país. Els catalans mainstream sempre hem anhelat ser com Holanda, Suècia, Dinamarca o Noruega, que considerem el súmmum de la civilització culta, justa i educada. Aquest és -si ho he entès bé- l’horitzó dels independentistes d’ERC, de DiLL (CDC) i de l’ANC. Per això, sorprèn i esborrona que des d’aquests àmbits s’aboni i es doni carta blanca als qui atien la rancúnia contra els qui no pensen com ells o no fan el que ells voldrien. Ara li toca el rebre a la CUP.
La independència, si ha de ser, ho serà per la via de la tranquil·litat dialèctica i de la maduresa democràtica. Amb actituds de fatxendes milhomes els ultraindependentistes no aconseguiran convèncer ningú. Al contrari, provoquen basarda i multipliquen el rebuig. Seria bo que els inductors d’aquesta espiral esbojarrada rebaixessin el to i desdramatitzessin la discrepància política, essència de la democràcia. Començant pel president en funcions, Artur Mas, i les seves desafortunades profecies -“ens esperen a la primera cantonada per trencar-nos les cames”– o les amenaces, formulades en seu parlamentària, del seu padrí polític, Jordi Pujol, sobre les branques i els nius.
Els insults i les apel·lacions a la intolerància contra els militants de la CUP -especialment intenses en els pobles i ciutats de la Catalunya interior- són l’antítesi del pacifisme que invoca l’anomenada “revolució dels somriures”. Només amb bona educació i noblesa d’esperit aconseguirem el “país millor” que tots volem. Pels bocamolls, un morrió.
