Temps de ridículs personals

No són temps de condicions personals, deia Artur Mas l’any passat per aquestes dates en ser preguntat pel procés sobiranista. Un any després, no només s’ha demostrat que són temps de condicions personals, sinó que sobretot són temps de ridículs personals. Acostumat, com Jordi Pujol, a pensar que sense ell Catalunya serà el caos, Mas ha perdut la poca credibilitat que li quedava. Després d’intentar inútilment pactar amb la CUP fent-se passar per socialdemòcrata, ara torna a parlar d’eleccions a una ciutadania cansada de venedors de fum.

Els estrategues convergents estan acostumats a sortir-se sempre amb la seva utilitzant totes les eines possibles i oblidant, si cal, tots els principis començant pels patriòtics. La seva última gran victòria ha estat enredar la direcció republicana per fer una candidatura conjunta, convençuts que arrasarien a les eleccions. Ara pensaven fer el mateix amb els anticapitalistes cupaires perquè l’única ideologia que coneixen és la de perpetuar-se en el poder. El càstig a tanta supèrbia és haver-se quedat a les portes de la majoria absoluta sense possibilitat de ser investit president a no ser que renunciï al projecte sobiranista.

El fet de creure’s el més fort i llest de la classe ha portat sovint els convergents a fer el ridícul. Només cal recordar la cara d’estupefacció que van posar quan ERC va pactar amb el PSC i ICV-EUiA i va entronitzar Pasqual Maragall. És la mateixa cara que va posar Xavier Trias el mes de maig passat quan va perdre les eleccions a Barcelona. Aleshores els convergents també estaven convençuts que guanyarien i que podrien governar còmodament gràcies a la crossa republicana. Mai he sentit d’ells cap autocrítica perquè la culpa sempre la tenen els altres i aquesta vegada li ha tocat el rebre a la CUP.

Durant els mesos previs a les eleccions del setembre passat CDC va manipular l’opinió pública catalana utilitzant fins al vòmit els mitjans de comunicació afins. L’objectiu era transmetre el discurs reduccionista del bloc sobiranista contra el bloc espanyolista, passant per alt que una part de la població també té consciència de classe i no oblida les brutals tisorades del govern Mas a l’Estat del benestar. Considerar el bloc independentista com un bloc monolític disposat a obeir cegament els desitjos de CDC ha resultat un gran error estratègic i ara en patim el resultat de tanta incompetència.

Un altre error és haver pensat que el teu interlocutor polític té el mateix interès que tu pel poder. Ja ho deia la CUP en el seu vídeo electoral: “Anem lents perquè anem lluny”. I quan parava el cotxe dels convergents al seu costat, l’engegaven a pastar fang. Negociar amb algú que no vol el mateix que tu sempre acabarà en fracàs. La lluita política dels cupaires no va de repartiment de cromos ni de tenir el poder per remenar les cireres com ha fet CiU durant dècades. Va d’un canvi profund de les regles del joc democràtic. I de ruptura, cosa que no lliga amb l’statu quo neoliberal convergent. Per això és comprensible que no vulguin Artur Mas com a president de la Generalitat.

Tan difícil és entendre que el líder convergent és l’antítesi de tot el que la CUP reivindica com a essència genuïna? El delfí Artur Mas representa la continuïtat del règim pujolista, ara esquitxat per un reguitzell de presumptes casos de corrupció que fan envermellir de vergonya, i lidera un partit que ha dit sí a la Constitució borbònica, no ha fet fàstics a pactar indistintament amb PP i PSOE a Madrid, i ha format part del vergonyós pacte de silenci de la Transició. Encara que els sorprengui, hi ha molta gent que té memòria.

El discurs que els temps difícils requereixen sacrificis no ha servit per convèncer els cupaires. Com tampoc crec que funcionin les reiterades acusacions d’antipatriotisme que ara escup el sector convergent més rabiós reconvertit a l’independentisme fa quatre dies. La CUP és la força política més petita del Parlament i el seu lloc natural és a l’oposició fent de mosca vironera. Fer recaure en aquesta formació tota la responsabilitat del fracàs polític de Mas i de la nova convocatòria electoral demostra que, un cop més, a Convergència la perd la supèrbia.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides