Les eleccions del 24-M ens han deixat un mapa polític molt interessant que obre el ventall de possibilitats geopolítiques de Catalunya, fins ara limitat a una fatigosa i estèril “partida de frontó” entre el bloc sobiranista i el Govern central del PP. Molt possiblement, en les pròximes setmanes tindrem governs de progrés, articulats pels socialistes o amb la seva participació, a les comunitats del País Valencià, l’Aragó i les Illes Balears, acabant amb l’abassegadora hegemonia del PP.
Aquesta és una situació inèdita en la història democràtica de l’Estat espanyol. Tres dels quatre territoris de l’antiga Corona d’Aragó estaran governats per forces polítiques –el PSOE, Podemos, Compromís, Més…- que aspiren programàticament a una reformulació federal de la Constitució i que manifesten, en el seu ADN, una voluntat d’empatia i d’entesa amb Catalunya. És a dir, els nostres veïns més immediats, amb qui ens uneixen llaços molt profunds –genealògics, culturals, econòmics…-, es declaren, d’entrada, amics nostres.
En temps de Pasqual Maragall a la Generalitat ja es va produir una conjuntura semblant, en coincidir amb les presidències de Francesc Antich a les Illes Balears i de Marcel·lí Iglesias a l’Aragó. Va ser aleshores quan el projecte de l’Euroregió va rebre un fort impuls institucional i polític, amb la participació activa dels socialistes Georges Frêche al capdavant de la regió Llenguadoc-Rosselló i de Martin Malvy a la de Migdia-Pirineus.
Segons les previsions més raonables, Ximo Puig (PSPV) serà el nou president de la Generalitat valenciana, Francina Armengol (PSIB) del Govern balear i Javier Lambán (PSOE-A) de la Diputació General d’Aragó. En espera de les pròximes eleccions regionals franceses i de la fusió del Llenguadoc-Rosselló amb el Migdia-Pirineus, els socialistes Damien Alary i Martin Malvy continuen presidint aquestes institucions.
És a dir, el projecte de l’Euroregió –”congelat” pel president Artur Mas, en detriment de l’aposta sobiranista- està en condicions de renéixer amb força en els pròxims mesos i més si CiU perd les anunciades eleccions del 27-S. Amb l’afegitó que ara es podrà comptar, per primera vegada, amb la complicitat i l’interès de la nova Generalitat valenciana.
De què estem parlant? Els territoris articulats per la futura Euroregió ampliada –el País Valencià, les Illes Balears, l’Aragó, Catalunya, Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló- concentren una població agregada de 20,5 milions i, en cas de materialitzar-se, es convertiria en un dels pols demogràfics, polítics i econòmics amb més pes de la Unió Europea, amb Barcelona a l’epicentre. En aquest sentit, el corredor mediterrani d’alta velocitat és el “carrer major” d’aquest espai euroregional que sintetitza i actualitza, en clau del segle XXI, l’esperit de l’antiga Corona d’Aragó.
Brussel·les empara i promou les agregacions regionals. És una manera de superar les velles fronteres i obrir pas a les noves realitats i dinàmiques socioeconòmiques. En l’actualitat, a Europa hi ha més de 60 entitats d’aquesta tipologia i l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, creada l’any 2004, és, sobre el paper, la més gran. Però ni el PP ni CiU s’han interessat en la seva promoció.
La paradoxa post24-M és xocant. Tres territoris que envolten Catalunya –el País Valencià, l’Aragó i les Illes Balears- han dit, implícitament, a les urnes que es volen entendre amb nosaltres, que volen que col·laborem plegats, que no volen que “marxem”. L’antiga Corona d’Aragó té la seva plasmació en l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, on Catalunya ocupa la ròtula vertebradora.
La nostra història no comença ni acaba l’any 1714. Venim de lluny i anem més lluny encara! Ara tenim l’oportunitat única de potenciar el projecte euroregional. Tinguem-ho clar: la independència trenca els llaços i ens enemista amb els nostres veïns i germans. No podem ser miops. Hem de veure clar, en cada moment, quins horitzons tenim a l’abast i quins camins resulten més pragmàtics i beneficiosos per la gent i pel “catalan dream”.
