El vaixell que ve d’Ítaca

El terratrèmol de Grècia es deixarà sentir amb força a Catalunya i a l’Estat espanyol i tindrà un impacte directe en les eleccions municipals del pròxim 24 de maig. El paral·lelisme entre Alex Tsipras, Ada Colau i Pablo Iglesias és evident, per molt que els grans mitjans de comunicació intentin crear un tallafoc i els representants locals de la “vella política” augurin tota mena de desgràcies als pobres grecs.

La victòria de Syriza arriba en un bon moment. Les extraordinàries mesures d’expansió creditícia anunciades pel president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, dijous passat “inundaran” la zona euro de bitllets nous de trinca en els mesos a venir. A banda d’altres consideracions, aquesta decisió significa un canvi copernicà en les polítiques d’austericidi imposades per Angela Merkel, el BCE i l’FMI en els últims anys i que han tingut uns efectes socials devastadors, especialment en els països de l’àrea mediterrània.

En aquest canvi de paradigma europeu, Alex Tsipras podrà exhibir, amb relativa rapidesa, resultats tangibles que, sens dubte, contribuiran a incrementar el seu prestigi internacional, en especial entre la legió de damnificats de l’eurozona. Grècia és un país petit, de només 11 milions d’habitants i el seu quadre macroeconòmic és fàcilment gestionable en un marc d’expansió monetària com el que ara encetem.

Però Alex Tsipras i Syriza són portadors d’uns nous valors polítics, d’una nova ètica i d’una nova èpica. I aquest és el punt que més m’interessa ressaltar. La seva victòria porta un missatge explícit contra la corrupció, contra l’amiguisme, contra la cleptocràcia, contra les privatitzacions, contra la professionalització de la política, contra els abusos de la banca, contra la manipulació interessada dels grans mitjans de comunicació, contra les insuportables desigualtats socials, contra les elits que governen des de l’ombra i amaguen les seves fortunes en paradisos fiscals, contra la repressió policial i judicial dels febles, contra la impunitat dels poderosos i contra la xenofòbia.

El desllorigador: administrar bé la riquesa pública, amb austeritat i responsabilitat, amb total transparència, sense despeses sumptuàries ni salaris estratosfèrics, pensant sempre en la gent més necessitada i garantint la igualtat d’oportunitats. En el cas grec, el redimensionament de l’elefantíac ministeri de Defensa –herència enverinada del “règim dels coronels”- pot suposar un gran estalvi pressupostari.

Aquest potent missatge que ens arriba de l’altra riba de la Mediterrània és perfectament extrapolable a la realitat catalana i espanyola i, sens dubte, marcarà l’intens cicle electoral que ara comença. La plataforma creada per Guanyem, Podem, Procés Constituent i ICV-EUiA per concórrer a les pròximes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona, amb Ada Colau al capdavant, està empeltada d’aquest vivificant esperit hel·lènic.

Per això, no acabo d’entendre l’hostilitat amb què la candidatura d’Ada Colau ha estat rebuda des de l’àmbit independentista i, en especial, des d’ERC i la CUP i els seus satèl·lits mediàtics. En el fons, tots parlen del mateix i tenen els mateixos anhels. Amb una diferència: Ada Colau avantposa l’agenda social a l’agenda nacional i els independentistes consideren que aquesta prelació és un “anatema”.

Em sap greu, però molts independentistes catalans pateixen una accentuada miopia i no saben destriar el gra de la palla. En els temps que corren, la prioritat és desempallegar-nos de la corrupció i de la “vella política” que ha emparat la cleptocràcia i ha empobrit la població. El paradigma de tots aquests mals és CiU. No només pel cas Pujol i tota la corrua de fills. Què hem de pensar d’un govern presidit per Artur Mas i que inclou consellers tan “tocats” com Felip Puig, Boi Ruiz o Germà Gordó? Quin crèdit mereix Josep Antoni Duran i Lleida, la crossa de la federació nacionalista?

Com pot pactar Oriol Junqueras amb Artur Mas, sabent que li pren el pèl? Com pot abraçar-se David Fernàndez amb qui és beneficiari d’un compte opac a Liechtenstein? Com poden l’ANC i Òmnium posar la seva contrastada capacitat de mobilització al servei dels interessos tàctics del carrer Còrsega?

L’independentisme català està cavant la seva pròpia fossa entronitzant el lideratge d’Artur Mas i donant oxigen a CiU. No anem cap a Ítaca. Al contrari: des d’Ítaca acaba de salpar aquest diumenge un vaixell que s’enfila, a tota vela, cap a Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides