Mai m’hauria imaginat que trobés a faltar la pressió independentista que vam viure mesos enrere. Ara l’enyoro. Engrescador. Em passava el dia connectant Catalunya Informació –tot i el seu sectarisme descarat o potser precisament per això- per saber l’hora a hora del “procés”. Què havia dit aquell. Què havia dit l’altre. Quants dies quedaven pel 9 de novembre. Si sortia o no sortia una sentència nova del Tribunal aquest o aquell. Entrar als portals patriòtics –d’un bàndol o del contrari- era quasi obligat per copsar l’estat d’ànim del personal.
I d’un temps ençà, l’ensopiment. Va passar el 9 de novembre i vaig tenir la sensació que els líders del “procés” van considerar que tocava fer les vacances de Nadal en família i aparcar la fal·lera independentista fins després de Reis.
Però és que han passat els Reis i estem igual. Les picabaralles entre Rajoy i Mas se segueixen quasi d’esma. Les banderes estelades continuen allà on eren, esperant que passi alguna cosa. De tenir la sensació que Catalunya passaria a ser un país independent d’un dia per l’altre hem passat a una situació en la qual sembla que ja no corre pressa.
Oriol Junqueras, que somiquejava reclamant una solució ràpida, dóna per bo que les eleccions no es facin fins d’aquí a nou mesos. L’ANC i Òmnium Cultural que exigien que es fessin abans de les municipals, accepten l’ajornament anunciat pel president de la Generalitat. “Fem primer les eleccions municipals i després ja veurem”, és la sensació que predomina ara a l’ambient.
I, per postres, en resintonitzar els canals de televisió he perdut El Punt Avui TV, que era un referent per apropar-se al món “indepe”. Potser només és un kit kat, però enyoro l’entrega total amb què els uns i els altres vivien aquest debat ara fa un parell de mesos.
La qual cosa no treu que jo dedicaria aquesta energia i entusiasme a d’altres causes. Això sí.
