De què parlem?

La Catalunya del segle XXI s’ha convertit en el país dels eufemismes, de les mitges paraules, dels sobreentesos i dels malentesos. Tenim dos conceptes clars: independentisme o constitucionalisme. Entre aquests dos pols hi ha un magma de paraules que sonen “bé”, però que, de moment, estan buides de contingut precís i farcides d’ambigüitat: “sobiranisme”, “dret a decidir”, “estructures d’Estat”, “Estat propi”, “Hisenda pròpia”, “federalisme”, “confederalisme”… Encara que a molts no els agradi, això és la Tercera Via i haig de dir que està més viva que mai.

La societat assisteix atònita a aquest “núvol” d’expressions que no se sap ben bé quina concreció tenen ni quines conseqüències comporten. Posar llum sobre aquest garbuix i mirar de desentrellar-lo és la tasca prioritària que pertocaria als polítics, en comptes d’embolicar cada cop més la troca, com fan.

Malauradament, el calendari electoral que tenim al davant no convida a la necessària clarificació. Al contrari. Les municipals i les generals de l’any vinent pinten molt malament pels dos grans partits de la dreta espanyola i catalana, immersos en enormes casos de corrupció (cas Gürtel, cas Pujol i cas Palau, especialment) que, sens dubte, els passarien factura a les urnes. Si no fos…

Si no fos que PP i CiU, encara que pugui semblar el contrari, s’entenen d’allò més bé per sota la taula. L’actual “magma” afavoreix, objectivament, els seus interessos a curt i mig termini. El PP, fent una defensa numantina de l’actual text constitucional, referma el seu electorat més espanyolista i immobilista. Per la seva banda, els cants de sirena de CiU –apel·lant al “tu ja m’entens”- tenen la virtut d’aturar la sagnia dels vots dels independentistes de bona fe cap a ERC i amb l’estratègia de la “llista única” o “llista del president” els convergents esborren de les paperetes electorals unes sigles que estan totalment socarrimades per la corrupció i que necessiten canviar urgentment abans dels pròxims comicis municipals i generals.

Tinguem-ho clar, per no perdre el món de vista: la independència de Catalunya és impossible en l’actual context de la Unió Europea. Els socis comunitaris MAI no permetran que es consolidi el precedent jurídic que una “regió” es pot escindir d’un estat membre si així ho decideixen els seus habitants en un referèndum. Els independentistes “fantasiegen” amb els tancs de la Divisió Cuirassada Brunete entrant per la Diagonal. Que no pateixin. En tot cas, si un bon dia el Parlament de Catalunya fa, de debò, una DUI, ens trobaríem amb els vaixells de la VI Flota als ports de Barcelona i Tarragona.

Això, Mariano Rajoy i Artur Mas ho saben i ho assumeixen perfectament. Aleshores, de què estem parlant?

Estem parlant a un any vista, un cop celebrades les eleccions generals, amb un Congrés dels Diputats on, molt previsiblement, el PP haurà perdut la majoria absoluta. En aquest escenari, si els resultats acompanyen i sota l’impuls del nou rei Felip VI, s’abordarà una reforma de la Constitució del 1978, amb una activa participació de PP, PSOE, CiU i Podemos-IU, que sens dubte sumaran els 2/3 requerits dels escons.

Què contemplaria aquesta reforma de la Constitució? Grosso modo:

1. La transformació del Senat en una Cambra de representació territorial, com el Bundesrat alemany
2. La fixació d’un topall en la solidaritat interterritorial, de manera que la sensació de “greuge fiscal” que tenen els catalans quedi clarament delimitada
3. El reconeixement explícit de la singularitat nacional de Catalunya i la protecció integral de la nostra llengua pròpia
4. Mecanismes per impedir que el Tribunal Constitucional pugui suspendre preventivament els acords dels governs i dels parlaments autonòmics
5. Supressió de l’anacrònic article que converteix l’Exèrcit en el garant de la unitat de l’Estat
6. Normalització de la successió hereditària en la figura de la infanta Leonor

Si disseccionem el discurs del president Artur Mas a l’auditori del Fòrum, veurem que va deixar oberta la porta a una solució d’aquestes característiques. Amb una condició imperativa: que qualsevol modificació de l’actual status polític i institucional de Catalunya sigui sotmesa a votació referendària. Condició extensible, afegeixo, a la resta de la població espanyola en el cas que es modifiqui el text constitucional, com és preceptiu.

Entre el Memorial de Greuges de 1885 (primer text del catalanisme polític) i avui ha plogut molt (especialment, aquests últims dies) i tenim, des de fa 35 anys un Estatut d’Autonomia. Entre la independència d’Irlanda del 1921 (referent del catalanisme independentista) i avui han passat gairebé cent anys, la II Guerra Mundial, la creació de la Unió Europea i la caiguda del Mur de Berlín! Si anem a l’arrel de l’actual conflicte hi trobem, en síntesi:

· L’anul·lació total d’un article i parcial de 13 més dels 223 articles que té el Nou Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional
· L’incompliment per part del Govern central d’algunes clàusules del sistema de finançament, substituïdes amb escreix per les aportacions del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que, tot i tractar-se de préstecs, el seu retorn és ajornable i modulable
· La demora, en vies de solució pressupostària, d’infraestructures que es consideren cabdals pels interessos de Catalunya, com ara l’eix ferroviari del Mediterrani o la connexió amb ample europeu del port de Barcelona. Altra cosa és el desdoblament, pel sistema gratuït d’autovies, del tram gironí de l’N-II i de l’N-340, supeditat al futur de la concessió de l’AP7, que ja veurem com acaba.
· L’aplicació de la Llei Wert, que imposa un mínim d’hores en castellà a les escoles catalanes i obliga la Generalitat a pagar l’escolarització dels alumnes que vulguin estudiar 100% en castellà. Tot i la virulència política aixecada per aquesta llei, la realitat és que el sistema d’immersió lingüística funciona normalment a Catalunya. Tempesta en un got d’aigua.
· L’anul·lació preventiva, per recurs del Govern espanyol davant del Tribunal Constitucional, d’alguns decrets de la Generalitat, com ara el referent a la pobresa energètica, o la Llei d’horaris comercials

Si observem amb perspectiva -des de Brussel·les o Washington, per exemple-, les causes “concretes” del conflicte Generalitat/Estat hem de concloure que el casus belli aparent té una substància molt relativa i és fàcilment abordable i resoluble per la via de la negociació política. Haig d’advertir, però, que aquest any 2015 ni el PP ni CiU no acostaran posicions ni assoliran uns acords que serien, amb bona voluntat, a l’abast de la mà. A Mariano Rajoy i a Artur Mas els interessa mantenir el foc ben viu per tal que no se’ls escapi la clientela electoral a les urnes.

D’això parlem.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides