A Catalunya, l’independentisme sempre ha estat, històricament, molt minoritari. Si ens situem en el moment de la mort de Franco, només hi havia el PSAN, el PSAN (p), el Front Nacional i Estat Català -tots ells amb una representació marginal- que propugnaven obertament en els seus programes l’escissió de Catalunya i/o dels Països Catalans. D’altres, com Esquerra Republicana, el PSC i el PSUC es quedaven en la frontera del reconeixement constitucional del dret a l’autodeterminació dels pobles.
Què ha passat perquè, 40 anys després, l’anhel de la independència hagi conquerit el cor d’una part significativa de l’opinió pública catalana? Fonamentalment, tres coses:
1. L’estafa que va significar la retallada del Nou Estatut, referendat pel poble de Catalunya, per part del Tribunal Constitucional i la desaforada hostilitat del PP envers el projecte de reforma impulsat pel president Pasqual Maragall
2. Una ferotge crisi econòmica que ha desballestat la base econòmica de Catalunya i ha forçat l’emigració a l’estranger de milers de catalans, professionalment molt ben formats
3. El viratge de CDC cap a l’independentisme, mogut per la generació de “talibans” que han ocupat llocs clau en la direcció del partit i pels problemes judicials de corrupció que afecten la família Pujol (cas ITV, cas Jordi Pujol Jr…), Artur Mas (els comptes de Liechtenstein) i l’estructura del partit (cas Millet)
No s’explica l’embranzida que ha experimentat l’independentisme a Catalunya en els últims tres anys sense l’enorme cobertura mediàtica que se li dóna. Però aquí hi ha trampa. Tant TV3 i Catalunya Ràdio com la resta de mitjans de comunicació privats han rebut i reben un doll de subvencions des del departament de Presidència de la Generalitat que, sense dubte, influeixen en el seguidisme hooligan que fan de les tàctiques i estratègies de CDC.
Però, afortunadament, Catalunya no és CDC i hi ha gent que no està particularment amoïnada per la imputació d’Oriol Pujol, les investigacions sobre Jordi Pujol Jr., els comptes d’Artur Mas en paradisos fiscals o la persecució judicial de la trama Millet. Al contrari, creuen que l’independentisme és un projecte polític esbojarrat que fractura la societat catalana i mena el país a la ruïna econòmica, amb la previsible deslocalització massiva d’empreses.
La gent que pren decisions a Catalunya i que no combrega amb la intoxicació secessionista ja ha començat a reaccionar i és evident que la seva resposta anirà in crescendo en els pròxims dies i setmanes. De moment, ja s’han produït quatre fets constatables en aquesta direcció:
1. La destitució de José Antich com a director de La Vanguardia i la seva substitució per Màrius Carol
2. La negativa del PSC a continuar sent “company de viatge” d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras en el vertiginós trajecte cap a Ítaca
3. L’anunci de Josep Antoni Duran Lleida que està disposat a trencar amb CDC i a presentar-se com a cap de cartell en pròximes eleccions
4. La segona imputació judicial d’Oriol Pujol i de la seva dona, Anna Vidal Maragall (de la família Maragall), en el cas de les ITV
Tres preguntes al vent que acompanyen aquesta contraofensiva antisecessionista i que donen pistes:
1. Què passarà amb el diari Ara, que paga el fill de Leopoldo Rodés, membre del consell d’administració de Caixabank?
2. Què passarà amb la investigació oberta a l’Audiència Nacional sobre els tripijocs econòmics de Jordi Pujol Jr.? Serà citada a declarar Marta Ferrusola?
3. Quant val el silenci de Fèlix Millet? Acabarà confessant i parlant pels descosits a canvi de beneficis judicials pel seu arrepentiment sobtat?
N’hi ha que pensen que l’hora del pati ja s’ha acabat i que és hora de tornar a classe a estudiar i a fer els deures.
Joan-Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura? Víctimes col·laterals de la contraofensiva
Àngel Ros? El més llest de tots. Fins i tot pot aspirar a ser president de la Generalitat
Seran Esquerra Republicana i Oriol Junqueras els grans beneficiaris de la davallada electoral de CDC? Sense tocar “poltrona” no tenen diners per fer grans campanyes ni per subvencionar mitjans de comunicació afins, ergo no fan por.
