Sati, en altre temps emblema del sector tèxtil català, es desfà en trossos mentre l’administrador concursal negocia amb els treballadors l’ERO d’extinció de contracte. La crisi i l’aparició de grans multinacionals han acabat amb aquesta empresa que ha acumulat un deute de 47 milions d’euros en els darrers anys.
D’una banda, l’empresa francesa Mortelecque ha ofert 1,5 milions d’euros per l’àrea de teixits tècnics i mantenir el contracte de 37 treballadors, condicions acceptades per l’administrador concursal i els sindicats. L’altra oferta rebuda, de l’empresa Mercagaya, pretén quedar-se amb l’àrea de teixits de decoració a canvi de 900.000 euros i la subrogació del contracte de 50 treballadors, quan la divisió compta amb 190 empleats. Aquesta oferta, que va ser rebutjada pels sindicats, ha provocat la ruptura de les negociacions entre assalariats i la jutgessa mercantil, qui li va donar el seu vistiplau.
Els sindicats denuncien que des de l’any 2009 porten sofrint EROS temporals que els han restat mesos de cotització de la prestació de desocupació i que la mitjana d’edat en l’empresa se situa en els 50 anys, per la qual cosa serà molt difícil la recol·locació dels acomiadats. Isabel Alonso, delegada d’UGT en Sati, ha declarat al TRIANGLE que la situació interna en l’empresa és “molt tibant”. Segons fonts de CCOO, la compensació d’aquests mesos de cotització perduts és un dels principals punts de conflicte en les negociacions, doncs els treballadors volen que se’ls compensi per l’esforç.
Aquest divendres els treballadors marxen des de la porta de l’empresa fins a l’Ajuntament de La Garriga, localitat on es troba la fàbrica, per protestar pels “injusts” acomiadaments que planegen sobre la major part dels treballadors de la històrica empresa catalana, als quals es deuen dos mesos corresponents a dues pagues extraordinàries. Segons fonts de CCOO, dilluns que ve reprendran les negociacions que tenen data de caducitat el 16 d’aquest mes.
Els representants sindicals reconeixen la greu situació de l’empresa, però no entenen com la Generalitat va fer un estudi en 2011 i va concloure que l’empresa era viable, per la qual cosa en 2012 li va concedir una ajuda de 2,5 milions d’euros del Fons de Rescat Industrial Avança. A canvi es va presentar un pla de viabilitat que va comportar un ERO sobre 48 treballadors. Els propietaris llavors encara eren els germans Fisas, que han dirigit l’empresa creada pel seu pare fa 50 anys; però fa uns mesos van presentar el concurs de creditors i van desaparèixer del mig.
Els germans Fisas
De la gestió s’encarregava Pablo, el petit. El seu germà major, Santiago, és un reconegut membre del PP, actualment europarlamentari i molt estretament relacionat amb Esperanza Aguirre, qui el va nomenar secretari d’estat per a l’esport al primer govern de José María Aznar. En 1999 es va presentar a l’alcaldia de Barcelona. Va deixar el seu lloc com a regidor a l’Ajuntament barceloní després de ser nomenat vicepresident primer del Comitè Olímpic Español (COE).
Curiosament, Santiago Fisas va passar en cinc anys de candidat a l’alcaldia de Barcelona a Conseller de Cultura i Esports de la Comunitat de Madrid, presidida per Esperanza Aguirre. En 2009 va abandonar el càrrec per concórrer a les eleccions europees. Des de llavors ocupa una butaca al Parlament europeu.
