Catalunya i l’infern de l’austeritat

El degoteig de notícies sobre l’ofensiva brutal a l’àmbit sanitari és constant, per la qual cosa resulta complicat escollir un sol punt de partida que permeti valorar-ne l’impacte negatiu. Recentment, hem sabut que Catalunya se situa en l’onzena posició, dins del total de les disset Comunitats Autònomes, en el rànquing de qualitat assistencial que elabora la Federació d’Associacions per la Defensa de la Sanitat Pública. Cal remarcar que s’ha experimentat una notable davallada, que ens col·loca sis posicions per sota de la que ostentàvem fa només tres anys enrere.

 

Per entendre el pèssim resultat, hem de recordar que el Govern de CiU va ser capdavanter en el terreny de les retallades, iniciades l’any 2011. La severitat de les mesures d’austeritat, pretesament encaminades a la reducció del dèficit, se suma als esfereïdors escàndols de corrupció vinculats a la gestió hospitalària, que els editors de la revista “Cafè amb llet” no es cansen de denunciar, a través de recomanables treballs d’investigació. Bona part d’aquells que s’autoanomenen periodistes fa temps que han claudicat de les funcions de fiscalització del poder –si és que mai les van exercir-, motiu pel qual és més necessari que mai recórrer a fonts alternatives d’informació.

 

A tots aquells que no es resignin a combregar amb rodes de molí, també els recomano l’assaig ‘Por qué la austeridad mata’ (Taurus, 2013), del professors David Stuckler i Sanjay Basau. Un dels missatges bàsics que transmeten aquests experts en salut i economia és que allò vertaderament patogen no són tant les recessions, com les respostes polítiques es dóna a les mateixes. El “New Deal” nord-americà o la negativa dels islandesos a acceptar els dictats del Fons Monetari Internacional són exemples de greus crisis econòmiques que no han desembocat en cap catàstrofe humanitària, ni tampoc financera, sinó que han esdevingut models de recuperació satisfactòria.

 

Per contra, els autors adverteixen que l’opció que s’ha forçat a Grècia –tal com va passar a finals dels noranta a l’Àsia oriental-, ha comportat conseqüències terribles per a la salut de població. Entre d’altres, un brot de malària i un augment considerable dels casos de suïcidi. Els ajustos pressupostaris ni tan sols han permès tirar endavant un programa d’agulles netes per a toxicòmans, fet que ha motivat que es multipliquin el nombre d’infeccions per VIH. Per acabar-ho d’arrodonir, el rescat del país tan sols ha servit per a perpetuar el cercle viciós de l’especulació financera, sense que s’hagi evidenciat cap signe de recuperació. Quant a l’Estat espanyol, en una entrevista, David Stuckler ha explicat que Catalunya és l’indret en el qual es poden començar a notar els efectes perniciosos de les tisorades precisament perquè va ser-ne la pionera.

 

Abans de la Diada, el president de la Generalitat va tirar aigua al vi de les ànsies independentistes, quan va posar damunt la taula el plebiscit del 2016, per si no era possible realitzar el referèndum el 2014. Aquests dies, els mitjans van plens de cartes enviades a Rajoy, reunions secretes i neofranquistes que rebenten actes institucionals. Ni a l’ànima més càndida se li pot escapar la utilització del conflicte Catalunya-Espanya, el qual dissimula temporalment la flagrant absència de projecte polític, davant de la implacable tirania de la troika. Celebro de tot cor que la Via Catalana fos un èxit de participació i espero que els catalans puguem exercir ben aviat el dret a decidir. Ara com ara, però, la nostra realitat s’assembla més al drama hel·lènic que a la conquesta de la llibertat assolida per les Repúbliques Bàltiques. Si no ens encadenem per aturar el desmantellament despietat de l’Estat del benestar, dubto que les expectatives millorin.

(Visited 74 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari