El procés de degeneració de la vida pública que viu Catalunya és alarmant. Si no sabem destriar el gra de la palla correm el perill de situar-nos fora de la realitat i caure en la destrucció col·lectiva.
Aquests dies el diari El Mundo publica els mails que es van creuar Jordi Pujol Ferrusola amb el seu exsoci argentí Gustavo Shanahan. No seré jo qui defensi Pedro J. Ramírez ni la línia editorial del diari que dirigeix, que considero totalment desenfocada i desafortunada en relació amb Catalunya, com la de la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Madrid.
Però les aportacions periodístiques que està fent El Mundo sobre Jordi Pujol Jr. són, en aquest cas, de primera qualitat. Segons el testimoni directe de Gustavo Shanahan, el primogénit de l’expresident de la Generalitat va aportar a l’empresa que explotava el port argentí de Puerto Rosario més de 12 milions d’euros, emprant societats radicades als paradisos fiscals de Suïssa, Panamà i Andorra.
Tothom és ben lliure de gastar els seus diners on vulgui i com vulgui, només faltaria. Però les revelacions de l’empresari Gustavo Shanahan posen el dit a la nafra: com va obtenir Jordi Pujol Jr. la carretada de milions que després ha invertit a l’Amèrica Llatina? Aquesta és la qüestió.
Els qui hem investigat les clavegueres del pujolisme sempre hem tingut molt clar que Jordi Pujol Jr. no tenia ofici ni benefici. La seva única “feina” coneguda era la de cobrar comissions als empresaris que obtenien o volien obtenir contractes de la Generalitat. Com Luis Bárcenas, vaja. Però amb la particularitat que els diners no arribaven mai al partit: se’ls quedava ell.
A això es referia l’expresident Pasqual Maragall quan va denunciar al Parlament “el 3%”. Al despatx del carrer Ganduxer número 5 on el fill gran de Jordi Pujol es feia portar els feixos de bitllets en negre, que després col·locava a l’estranger. Per què no hi ha cap empresari valent que trenqui l'”omertà” i doni testimoni d’aquest execrable xantatge perpetuat durant anys a l’ombra del palau de la Generalitat?
Per fer-se gran, Catalunya necessita “matar el pare” i desempallegar-se, per sempre més, de la nefasta tutela del pujolisme. Fins que no aconseguim que surtin a la llum pública totes les martingales econòmiques de la família Pujol-Ferrusola mai no podrem ser lliures de debò.
Per a mi, tota l’efervescència sobiranista que ens toca viure és foc d’encenalls. Una barroera maniobra inspirada pel “clan Pujol” per tal de desviar l’atenció de l’opinió pública sobre allò que és essencial: l’enriquiment il·lícit assolit amb la corrupció a gran escala que va caracteritzar el seu llarg mandat.
El “dret a decidir” és la gran enganyifa que se’ns vol fer empassar per tal de tapar l’acció de la justícia sobre la “trama convergent” i, en especial, sobre la família de l’expresident Pujol. Una prova fefaent d’aquesta barroera operació d’encobriment és el clamorós silenci dels grans mitjans de comunicació de Catalunya -tots subvencionats- sobre l'”affaire” Jordi Pujol Jr.. Com a periodista, sento vergonya professional pel silenci mediàtic que envolta aquest i altres casos de corrupció que afecten el “pal de paller” del sobiranisme.
Amb la manipulació i la censura mai no anirem endavant. El bell somni de la independència només és creïble i factible si, prèviament, la veritat resplandeix. Per poder exercir el dret democràtic a decidir, abans hem de tenir garantit el dret democràtic a saber. I això, ara com ara, a Catalunya no és possible. Com podem reclamar a Madrid el dret a decidir si des d’aquí se’ns nega el dret a saber?
