Independentistes comptats

La demostració de la força independentista d’aquesta Diada Nacional ha estat espectacular. Però, a la vegada, la Via és un arma de doble tall. Tots els què hi eren són els que són. La crida de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) no admetia matisos i, a més, exigia un important esforç de mobilització i de compromís. Per tant, els independentistes ja poden ser comptats. Segons el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, a la Via hi havia 1,6 milions de catalans. Més o menys, la suma dels votants de CiU, ERC i la CUP de les últimes eleccions, descomptant els milers de nens i adolescents que, com és obvi, no tenien dret a vot. Però, segons el cens, a Catalunya som 4,5 milions d’electors…

 

La intel·ligent presidenta de l’ANC i militant d’ERC, Carme Forcadell, ha marcat dos objectius contundents en el seu discurs a la plaça de Catalunya: el referèndum s’ha de fer l’any vinent i la pregunta ha de ser “independència sí”, “independència no”. Al president de la Generalitat se li gira feina, i més després que la seva dona Helena Rakosnik, fes costat a la Via Catalana. Esquerra Republicana i la CUP delimiten un camí que Artur Mas ja sap que no podrà seguir. En primer lloc, perquè el Govern central mai no autoritzarà una consulta d’aquesta mena. En segon lloc, perquè els seus socis d’Unió ja han dit, per activa i per passiva, que ells no són indepedentistes. En tercer lloc, perquè cap gran potència europea o mundial fa costat a la independència de Catalunya.

 

Les societats modernes funcionen i avancen per amplis consensos. Hi ha consens, per exemple, en mantenir l’ensenyament públic i en garantir l’accés de tothom que vulgui a la Universitat per formar-se. Hi ha consens en què cal salvar la sanitat pública i en què la gent gran tingui unes pensions de jubilació dignes. Hi ha consens en què les parelles homosexuals puguin casar-se i en què cal preservar el medi ambient. Hi ha consens en què cal tallar de soca-rel la corrupció política i en què cal aturar els desnonaments de la gent sense feina que no pot pagar la hipoteca.

 

Avui per avui, la independència de Catalunya no suscita consens. Ans al contrari, provoca una profunda divisió de la societat catalana. I les posicions són molt estàtiques. Només hi ha hagut un canvi: aquells que ja eren nacionalistes han fet el pas i ara són independentistes. Però, per composició sociològica i pragmatisme, és molt difícil que, d’aquí a l’any vinent, la fotografia es mogui massa.

 

Hi ha decisions que són viables amb el 51% de suport i d’altres que no. Podem posar a referèndum la legalització de la marihuna, l’opotunitat que Barcelona presenti una candidatura als Jocs Olímpics d’hivern del 2022 –com han fet a Oslo i faran a Múnic-, l’autorització del ‘fracking’, de les curses de braus o dels transgènics. En aquests casos, la participació i el resultat són importants, però no són determinants en la vida de les persones. La independència de Catalunya sí, doncs ho capgira tot per a tothom. Cal, per tant, que hi hagi un consens aclaparador al voltant d’aquesta qüestió que, per suposat, en aquests moments no hi és.

 

Què faran CDC i ERC de cara a les eleccions europees de l’any vinent? Aniran plegats en un Front Independentista, sense Unió Democràtica? S’hi afegiran coneguts militants del PSC i d’ICV que, com és obvi, abandonaran llurs partits? D’entrada, aquesta és la qüestió més immediata.

(Visited 64 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari