Fins a dia d’avui, el PSC era conegut per aglutinar sensibilitats de perfils diversos sota el catalanisme integrador.
Però el debat independentista ha posicionat els pesos pesants del PSC (no puc generalitzar i parlar de ‘la direcció’ ni de ‘Nicaragua’ perquè resulta que la meitat dels díscols en formen part). I empesos pels Navarro, Marín, Corbacho, o el mateix Balmón han decidit apostar únicament per l’electorat no independentista. Sense adonar-se que alguns dels immigrants andalusos que van venir als 60 i als 70 han canviat de parer, i de vot. I que el cinturó, cada cop és menys roig.
La carta publicada aquest dilluns pel número dos dels socialistes catalans, Antoni Balmón, en què, per primer convida a marxar alguns dels anomenats ‘crítics’, amb noms i cognoms, hauria de suposar el principi del final de l’actual PSC.
Quin sentit té que Nadal, Geli, Ros i tots els que no pensen com Balmón continuïn en un partit que fa el contrari del que ells defensen?
El PSC hauria de ser la primera víctima política de l’onada independentista que viu Catalunya des de la Diada passada, i que hauria de fer evolucionar els partits.
La federació nacionalista, que no independentista, hauria d’aguantar fins la celebració del referèndum. Junts en el dret a decidir. Però un cop aconseguit, no tindria cap sentit que CDC i UDC seguissin federats defensant l’un la independència i l’altre la confederació d’Espanya.
El PPC, que assistirà a l’acte del 12-O amb C’s i PxC, s’ha tret ell sol la màscara. No fa pas tant que es va afegir la ‘C’ darrera les sigles.
I ERC que, amb un missatge en bloc i sense fissures, és qui més partit ha tret fins al moment del sedàs independentista. Encara que això li hagi costat la primera sigla.
