Fins fa uns dies més de 400 persones vivien a una nau del Poblenou, al carrer Puigcerdà de Barcelona. Allunyats d’un sistema que els va explotar en els anys de bonança, en els quals treballaven en el camp o la construcció, amb horaris interminables i salaris mínims, s’han quedat sense feina i en molts casos sense papers. Després de dos anys vivint en un polígon industrial, ara es reparteixen per tot el barri, desconcertats davant la falta de solucions.
L’ajuntament els ha ofert ajuda per inserir-los a la xarxa sociolaboral, encara que, en una època en la qual el percentatge de desocupació supera el 25% de la població activa, poques són les esperances que puguin trobar una ocupació per aquesta via. A més, ells ja tenien una feina, que els donava per viure. Encara que a moltes persones a les que no falta casa ni menjar els pugui semblar indigne rebuscar a les escombraries i viure de la ferralla, és una ocupació més respectable que la d’aquells mandataris o empresaris que permeten que el país es dessagni com ha ocorregut en els últims sis anys.
Embrutar-se les mans. Allí resideix la clau de la dignitat. Però no em refereixo al sentit literal de l’expressió. Un mecànic, un obrer -si encara en queda algun en aquest país-, o un recol·lector de ferralla es mereixen el mateix respecte que un advocat o metge. Qui no s’ho mereix és qui s’embruta les mans metafòricament, cobrant comissions il·legals o sobresous en diner negre. Ells són els que no tenen dignitat i als quals la justícia hauria de desnonar dels palaus on viuen, i no als pobres immigrants als que se’ls promet feina i després d’una llarga i perillosa aventura arriben a les nostres terres i es troben amb l’atur i les retallades socials.
