La societat és un motor permanent d’evolució i de canvi. Només cal fixar-se en els impulsos que motiven les noves generacions a mobilitzar-se per intuir en quina direcció avançarem en els pròxims anys i en les pròximes dècades.

Ara mateix hi ha dues preocupacions que impregnen el segment juvenil combatiu. Una -com hem constatat novament aquest passat 8-M- és la lluita contra la discriminació, les desigualtats i la violència que pateixen les dones. L’assistència massiva d’estudiants a les manifestacions “violetes” confirma que hi ha un moviment de fons que ens anticipa una progressiva feminització del poder econòmic, polític i cultural.

L’altra preocupació vital és el canvi climàtic i, en definitiva, el model energètic, de producció i de consum que hem heretat de la passada revolució industrial, basada en la utilització intensiva de combustibles fòssils. L’anunciada catàstrofe ecològica que ens espera provoca l’alarma entre les noves generacions que la patiran i que veuen amenaçat el seu legítim dret a la qualitat de vida. El crit de l’estudiant sueca  Greta Thunberg ha convertit els “divendres pel futur” en una tendència mundial entre els joves.

Dones empoderades i defensa del medi ambient són els vectors que determinen l’actual fase d’evolució de la humanitat, en especial en el món occidental del qual formem part. El nacionalisme i l’obsessió per les banderes i les fronteres no formen part de l’agenda de les generacions que pugen, fortament imbuïdes per la globalització que comporta la civilització d’Internet.

En aquest sentit, l’independentisme català, que es va covar amb l’eclosió dels moviments nacionalistes europeus sorgits a finals del segle XIX i començaments del XX –amb una singular influència del separatisme irlandès, d’arrel catòlica- s’ha fet conceptualment “vell”. Només cal veure les manifestacions independentistes per remarcar l’abundància de “cabells blancs” i la feble assistència de joves per treure’n interessants lectures sociològiques i polítiques.

El mateix passa en el cantó espanyolista. Les batalletes patriòtiques no interessen ni emocionen les noves generacions, que les consideren unes rèmores d’un passat ja llunyà i superat. Fins i tot l’esport-espectacle, que ha instrumentalitzat i ha abusat a fons del sentiment d’identificació identitària, està perdent pistonada entre els joves, que ja no es deixen obnubilar ni manipular, com abans, per l’èpica dels himnes i dels uniformes.

Catalunya, que és una societat inquieta i punta de llança a la península ibèrica de les onades innovadores, té molta feina a fer per assimilar els nous vents que bufen. Als nostres ajuntaments només hi ha un 18% d’alcaldesses, no hem tingut mai cap presidenta de la Generalitat i les dones estan absents dels centres de decisió econòmica i empresarial. El poder, a Catalunya, continua sent aclaparadorament masculí.

Tampoc hem fet els deures pel que fa a la transició energètica. Tot i que tenim una natura que ens proporciona fonts netes en abundància (Sol, vent, rius, geotèrmia, mar…) continuem totalment dependents de les energies brutes (nuclear i hidrocarburs) per tenir electricitat i desplaçar-nos. La renúncia de la Generalitat a promoure i a incentivar les energies renovables és, en aquest sentit, escandalosa i irresponsable.

Si quelcom de positiu ha tingut el moviment independentista és que ha despertat la consciència de molta gent en els valors de la democràcia, la solidaritat, la cooperació i els drets civils. S’han esmerçat molts esforços i il·lusions en la consecució d’un objectiu quimèric i erroni com és la secessió de Catalunya, però, a la vegada, moltes persones han comprès i han assumit la importància de l’autoorganització i la responsabilitat social.

Si tota la força, l’empenta i el voluntarisme demostrat pels independentistes els adrecéssim a construir una Catalunya sense corrupció, feminista, ecològica, ordenada i més igualitària, podríem excel·lir en el concert de la comunitat internacional sense cap necessitat de provocar traumàtiques fractures emocionals internes que només generen dolor i frustració. Catalunya pot ser un exemple de país democràtic avançat –la “Dinamarca del sud”, que deia Artur Mas- si ens concentrem en els reptes de feminitzar el poder i preservar el medi ambient per protegir-nos i prevenir el canvi climàtic.

Tenim les condicions geogràfiques per esdevenir un “paradigma verd”. Tenim una societat que sap moure’s coordinadament, i ho ha demostrat, per aconseguir els ideals que es proposa. Tenim un marc de llibertats, emparat per la pertinença a la Unió Europea, que fa possible el doble objectiu que motiva i mobilitza les consciències de la gent jove d’avui. Tenim un esperit crític i progressista que ens impel·leix a trencar amb les cadenes del passat. Tenim una tradició emprenedora que sap transformar els projectes en realitats.

La Mancomunitat (1914-23), amb moltíssimes menys competències i recursos financers que la Generalitat actual, va fer una feina ingent de modernització del país. Podem dir que en aquells nou anys, els nostres avantpassats van fer una tasca més fèrtil i més útil que els gairebé 40 anys d’autogovern autonòmic que portem. No és una qüestió de formes i d’estructures d’Estat. És una qüestió de les persones que posem al capdavant de les institucions i dels ideals que encarnen.

Per una Catalunya feminista i ecològica és obvi que calen noves organitzacions i nous lideratges que ara no hi són. Però la base i el ferment els tenim i, de ben segur, acabaran quallant. Les noves generacions pressionen i reclamen canvis que estan cridats a ser l’eix del debat i de l’acció política. Si hem superat amb nota el repte de la integració de l’emigració i no hem caigut en el parany del populisme xenòfob, estem en condicions d’abordar la transformació social, cultural, energètica i consumista que ens interpel·la.